Dimarts, 15 de juny de 2021 - Edició 1055
La República

Pitàgores, Rajoy i Zapatero.

Ni Rajoy ni Zapatero s’haurien imaginat mai que la trigonometria els pogués servir per a tant. Cap dels dos, quan estudiaven als seus respectius centres educatius religiosos, podien arribar a […]

Albert Medran
Albert Medran 13/12/2007

Ni Rajoy ni Zapatero s’haurien imaginat mai que la trigonometria els pogués servir per a tant. Cap dels dos, quan estudiaven als seus respectius centres educatius religiosos, podien arribar a creure que anys més tard farien servir tant la divina figura geomètrica i que invocarien a Pitàgores en les seves propostes polítiques.

 

 

 

Dick Morris, estratega de Bill Clinton, va teoritzar sobre la utilització dels arguments del contrincant polític per a ús dels pròpis objectius de l’estratègia política i electoral. Això és possible perquè tots tenim en ment quins són els temes i arguments que defensa cada partit o corrent política, tots tenim clar (bé, a vegades més o menys clar) quines són les cartes amb les que cadascú juga la partida política. És el què es coneix com a triangulació dels temes, i consisteix precisament en això, en apropiar-se dels temes del contrari per tal de maximitzar els vots en un terreny advers.

 

 

 

I això és precisament el què estem començant a viure. I un dels intercanvis de cromos té molt a veure amb el nostre país. De moment, en la campanya espanyola hem vist una apropiació de temes del contrari als dos grans partits espanyols; una d’elles amb Catalunya com a protagonista. Fa unes setmanes José Bono va acceptar tornar a la política i a més, es perfila com a possible president del Congrés en cas que els socialistes revalidin al govern. Es tracta de donar notorietat a una persona de conegudes idees nacionalistes espanyoles per agafar el tema que els populars han fet utilitzat més en aquesta legislatura: Espanya. Si a més fem cas a alguns experts que afirmen que l’eix Espanya-Perifèria serà decisiu en aquestes eleccions, la jugada estratègica de Zapatero i el PSOE és clara. I si li acabem de sumar les indenciàries declaracions del dirigent socialista fa uns dies en la conferència de Mas a Madrid, la triangulació està feta. Quin atac més frontal a la nació catalana es podia fer a Madrid que el què va dir Bono?

 

 

 

Per als qui no estiguin familiaritzats amb el fet, Bono va intervenir en la conferència que Mas va fer a Madrid al Fòrum Nova Economia. El manxec va parlar i va deixar a més d’un amb la boca oberta, encara que no fos per sorpresa sinó per veure de forma tan flagrant la triangulació socialista. Bono afirmà que les nacions eren un invent i que l’Estatut no el volien ni els seus pares. De fet, va fer servir el símil d’una criatura que ni els pares volen, ni els convidats van anar al bateig. Catalunya, moneda de canvi.

 

 

 

Suposo que això del bateig també anava pel referèndum que el govern espanyol, quan ell era ministre de defensa, va organitzar per aprovar la Constitució Europea i que va experimentar una elevada abstenció…

 

 

 

L’altra triangulació ha vingut de mans del PP. Ahir Rajoy va afirmar que pujaria 150€ les pensions mínimes i de víduetat. La triangulació, si estàs a la dreta, l’has de fer prometent accions socials. I el PSOE fa uns dies va prometre també la desparició de l’impost del patrimoni; si estàs a l’esquerra has de proposar polítiques de dretes. Així funciona la triangulació.

 

 

 

Clar que hi ha certes coses que millor no tocar. Si l’augment de les pensions amb una baixada d’impostos com la que proposava el PP és bastant irrealitzable, encara manté un cert vel místic que podria embaladir a alguns. Ara bé, si el PP es posés a prometre el desplegament de l’Estatut seria ja per tancar la paradeta. I és que això de la triangulació té certs límits.

 

 

 
Però està de moda.