Sí companyes i companys, hi ha un fet que finalment haurem d'agrair al Pere Navarro respecte d'altres polítics recargolats i enganyosos, aquest és sense cap mena de dubte l'espontaneïtat i la senzillesa del seu discurs que, automàticament, es tradueix en la humilitat d'un home d'idees poc interessants que són una barreja d'estupidesa amb un xic de cinisme. N'estic segur que a hores d'ara ell està satisfet del que diu perquè ha aconseguit disposar de la quota de pantalla que abans no tenia ni en somnis. Pere Navarro és en la política el que el Yoyas és a la televisió, un pobre noi que la gent li riu les gràcies per molt perilloses, o simplement insensates, que siguin. Com he escrit en d'altres ocasions, el socialisme que representa el PSC, i per extensió una gran part de l'esquerra llatina, és l'equivocació total en els plantejaments polítics, és la pedanteria moral que pensant-se útil el que realment aconsegueix és un paternalisme envers la societat per arrabassar-li la llibertat de progrés i de talent. El socialisme que representa el PSC, sentint-se solidari pel bé comú, volent-ho o no, acaba premiant el gandul i extorquint l'espavilat, i la conseqüència d'això és automàticament un sector públic engreixat que ofereix finalment una mala qualitat per a tothom.
Tot això m'ho corrabora l'enèsima idiotesa, per no dir grolleria, que de la boca del Navarro ha sortit i que té molt a veure estrictament en l'intent del socialisme d'arrel hispana d'ajusticiar l'esforç per gratificar i llorejar la misèria, la derrota i, en definitiva, el sense sentit. Navarro va dir que el concert econòmic basc i navarrès era insolidari i, per sobre de tot, un privilegi; una afirmació que, com podeu capissar, casa perfectament amb tot el que he descrit anteriorment. Ell em demostra, doncs, no haver entès mai que on hi ha possibilitat de produir riquesa, autòmaticament qui té la sort de conviure al costat, sempre, sempre, sempre se n'acaba beneficiant. És una llei econòmica universal. Tampoc sap, pobret, que tallar la riquesa d'aquest territori, sigui via d'impostos inabastables per a la societat, sigui directament per un espoli insultant, el que produeix és que la resta dels territoris veïns, tard o d'hora també cauran.
El més trist de tot plegat és el joc de declaracions i contradeclaracions que els dirigents socialistes peninsulars han fet arrant de les declaracions del profeta de la ridiculesa, Pere Navarro. En aquest cas, però, les declaracions són farcides de malícia i de mesquinesa. Si el dirigent català, petitet i esquifit, acomplexat i poqueta cosa, intenta laminar el progrés i el benestar dels seus propis votants, volent en nom del federalisme (?!) que Catalunya no aconsegueixi el que els territoris adults i espavilats ja han aconseguit, els altres, Rubalcaba, Patxi López… amb tot el cinisme del món, neguen que Catalunya, terra de progrés i emprenedoria, tingui el mateix tracte que ells defensen per als bascos, també en nom de la solidaritat. Equivocació? Idiotesa? Perversió? Potser tot plegat alhora.
