Força vegades alces el vol amb la lluna,
la lluita és d’astres rojos que fan el vol,
mentre despertes als estels alliberats.
Pas a pas, lluita a lluita, som el món,
som un sol segon de tendresa viva
que fa del cel la sort del somriure.
Pas a pas, serem alliberats,
terra i dolçor, de cor en cor,
ben endins del nostre cos.
Serem l’alba, l’oratge,
el vent de la platja,
la mirada alada.
Allà a la plaça,
amb la victòria,
ben assegurada.
Temps al temps,
no hi ha pas més,
esperar per a créixer.
Salpar, viure, sentir, bategar,
lluitar, versar, treballar, terra i sol,
pluja i plor, cant i tornada, hora assenyalada.
Ara sent, sent el cel, el vent, l’estel, les quatre barres,
mira dins teu allò que vessa per tots els sentits i ens fa lliures,
després de tanta terra entre els dits, a la sorra del desert emmudit.
Callarà la fal·làcia, aquesta absurda democràcia, prou feixisme,
prou masclisme, prou renúncies, en nom de qui sap el què.
Ara és just l’hora, ara torna a ser el moment, a cada lament.
Plor a plor em après a no fer cas de cada ona salvatge,
entre els planys hi han anys d’alegries descomunals,
de festes allargades fins altes hores de les matinades.
Ja queda menys, ja queda ben poc, decidirem!
Ara mira, mira als ulls de qui tens davant,
en ells roman la força del seny i la rauxa,
serem alliberats sense mots, sense paraules.
I després del llarg vol, dóna’m una senyal,
un missatge, per saber que hi ets,
que sempre hi ets… I vinc, i véns.
