És evident que no és dona el cas, i tenint per segur que aquí seria d'il·lusos pensar que un procés tipus Txecoslovàquia és totalment impensable, s'ha de centrar la possible solució al problema en trobar la via idònia, però ni la quebequesa, ni l'escocesa, ni l'eslovena, ens han d'emmirallar. La nostra via és la catalana, per si mateixa, i també perquè les circumstàncies, situacions i postures de les parts són ben diferents. Per alguna cosa diuen que “cada casa és un món”.
Sense entrar en com han estat els altres processos de separació o d'independència, el nostre és pacífic, cívic, transversal, negociador i, a més, festiu i alegre… No gratuïtament algú el va batejar com “la revolució dels somriures”.
Aquesta via, la nostra, es el reflex d'una manera de ser, d'una cultura ni millor ni pitjor però que xoca de ple amb la que de la violència animal en diu art, amb la que es deixa distreure amb el xafardeig i el morbo de celebritats amb peus de fang -només cal observar quins són els canals i programes més vistos de TV, a nivell estatal-. Amb la que odia qui pensa diferent. Amb la que del fanatisme en fa religió.
La que mataria i moriria per una “unitat” que es vol imposar passant per damunt de tot i de tothom…
La que exigeix la uniformitat com a única manera de ser a España… La que critica amb la boca petita, però que en realitat accepta uns règims forals diferents del comú, o un PER que discrimina els treballadors d'unes terres dels de les altres.
Veurem que passa en un futur, més o menys proper, perquè si del que es tracta és de seguir en aquest intent, i el diàleg no es possible -encara que, després d'exposar-ho i parlar-ne, sigui per dir que “no”-, alguna cosa s'haurà de visualitzar, perquè pels ciutadans convençuts no cal massa cosa més, però n'hi ha molts que la seva postura depèn d'actes concrets, que en les circumstàncies actuals, en el suposat de que hi siguin, ha de ser molt difícil deixar veure.
L'enfrontament és tan cru i tan desigual que no es pot endevinar una sortida racional i assenyada, en la que ningú es poguí sentir perjudicat perquè l'altre en pugui sortir beneficiat.
Si aquest ha de ser el resum, d'això se'n diu “orgull”, i si ens hem d'atenir a la seva expressió més primitiva, podem estar segurs què tenim totes les de perdre.
