Dijous, 27 de Febrer de 2020 - Edició 581
La República

Opinió: La moció de censura a Rajoy i Catalunya.

Si alguns creuen que el vot de censura a Mariano Rajoy i al PP pot servir per beneficiar a Catalunya, em sembla que van errats. Clar que s'ha de fer […]

Avatar
Francesc Bonastre i Santolària 25/05/2018

Si alguns creuen que el vot de censura a Mariano Rajoy i al PP pot servir per beneficiar a Catalunya, em sembla que van errats.

Clar que s'ha de fer un vot de censura a Rajoy i al PP, però s'ha de fer perquè aquesta nació que és Espanya té un nacionalisme espanyol poc democràtic. El que vull dir és que si hagués democràcia en aquest país, el president del govern espanyol, dimitiria i es farien eleccions.

Probablement aquesta opció no beneficia a Catalunya, perquè malauradament, la catalanofòbia està molt arrelada en aquesta Espanya i, guanyaria el partit Ciudadanos que és un populisme de dretes amb idees feixistes.

De la mateixa manera, aquesta moció no beneficiaria al PSOE-PSC. Aquest partit prefereix fer una moció per tenir el poder i, per tant, intentarà fer un pacte amb Podemos i els diversos nacionalismes dits perifèrics per aconseguir la presidència i un govern. Dita opció pot semblar que podria donar una esperança a Catalunya, però no ho crec. El PSOE-PSC no oferiran una altra cosa que un federalisme fals que no va a cap banda encara que hi hagi un senat suposadament federal. Per una altra banda, en l'aspecte econòmic, tampoc anirà cap a un concert fiscal, i, en canvi si cap a un millor repartiment econòmic, que en el fons voldrà dir, amb una mica de sort, tites, tites, tites… Però que NO donarà satisfacció al ple desenvolupament de Catalunya o al que realment li pertocaria.

Pel que fa a Catalunya he fet silenci molt de temps. La meva decepció cap els partits i els dirigents majoritaris independentistes és molt gran. No entraré ni en el passat, ni en el present, però així no es va de cap de les maneres cap a la República Catalana.

Alguns en preguntaran i, aleshores com es va? I només els hi puc dir, que probablement s'ha perdut una de les millors oportunitats que hem tingut d'anar cap a la independència i, que de moment, veig el present i el futur, complicat. No sóc capaç de donar solucions miraculoses. En qualsevol cas, l'associació, l'organització, les accions determinants, són fonamentals, encara que quines són les accions claus si no tenim uns partits i uns dirigents que no estan disposats a fer? Encara que la CUP, els CDR i part del poble anessin cap a una vaga general, la qual, hauria durar prou dies, també hauríem de prendre el poder polític? Per què cap on va el pla de Junts per Catalunya o PDCAT o ERC?

Altres em van dir que hem de ser realistes i tenir una majoria més ample per poder aconseguir la República Catalana. La gràcia, és que qui ho va dir, no va voler dir exactament quina era la seva idea, encara que no era la independència i no semblava la de En Comú Podem. D'aquesta manera, diu el que altres suposats partidaris de la República Catalana fa un temps diuen!?

També, altres van parlar del supremacisme, del racisme en el vocabulari modern, o de cert feixisme del nacionalisme català pels escamots d'Estat Català. No vaig a explicar experiències personals de quan tenia 18 anys i volia tornar a crear les JEREC. Però crec que no vaig equivocat, si dic que Macià tenia una forta influència per la disciplina militar pel seu passat en l'exèrcit espanyol i perquè va apostar per la insurrecció armada contra la dictadura de Primo de Rivera, perquè Macià també tenia una influència de la revolta irlandesa. Així no seria gens estrany els escamots i la uniformitat d'aquests, encara que el color fos caqui, no eren pas feixistes.

Així mateix, pel que fa la noucentisme, sembla que en el catalanisme, una part va anar cap a la Renaixença i l'altra cap el marxisme. I no es pot negar que cert noucentisme va acabar amb el feixisme italià.

Per acabar: Una majoria més ample per aconseguir la independència? Em sembla que quan un és majoria en el Parlament ja hauria d'ésser prou. També em sembla que si es fa un referèndum d'autodeterminació, amb totes les dificultats que van haver, i es guanyar, hauria d'haver prou. Però alguns consideren que encara es poc, perquè la violència de l'estat espanyol mitjançant la policia i la repressió que fa amb la justícia, es necessita que siguem més.

Podria dir, que això també ho haguessin reflexionat abans. Però pel que fa als partits polítics, sembla poc probable que siguem més. Malauradament, aquest PSC ja és PSOE. Per dir-ho d'una manera, aquests que es diuen socialistes, són una socialdemocràcia que parla molt de catalanisme i federalisme deixant de banda que ja ha renunciat al republicanisme. Però si analitzem les idees i els fets, veurem que del catalanisme i del federalisme només hi ha la paraula, perquè ni la definició ni els fets ho demostren.

Respecte a En Comú Podem i tots els que hi ha dins, tampoc es pot comptat amb ells. Uns quants continuen amb la idea de C i U i el 3% encara!? Altres parlen d'un federalisme, però no queda de quina manera seria. De fet, segueixen els partits d'Espanya i, Podemos no té clar si vol monarquia o república i, si vol aquesta última, de quin tipus seria i, si les nacionalitats d'Espanya, podrien ser repúbliques federades o no, i en quin tipus de federació. En suma, que tot plegat, és d'una ambigüitat ideològica amb la qual no es pot comptar. Pels que els agradi la realitat, és que en comptes de donar suport a la República Catalana, han preferit quedar-se al marge o votar No a la declaració d'independència i, fins i tot es diuen no independentistes, quan la ideologia els hauria de ser partidaris de l'autodeterminació de Catalunya com ho són d'altres pobles. I el fet, és que amb el seu infantilisme o, la seva ambigüitat acaben donant suport a la la monarquia espanyola i al nacionalisme espanyol.

Finalitzo: Pel que fa a la ciutadania catalana, tot és una incertesa, un tornar a començar de nou. Aquí han errat també les principals associacions ciutadanes que van cap a la República Catalana. Si es vol anar darrera dels partits polítics, no es pot claudicar o sotmetre a qualsevol cosa que pugui ser una renuncia, ni es pot deixar fer sense saber cap a on van, ni es pot està a veure què fan els partits polítics.

Relacionats

Informació sota control

Santornem-hi. Un cop més, ja som en plena campanya electoral. La sensació de bucle és inevitable, però no pesa tant l’encadenament de campanya rera campanya com la certesa que com […]

Redacció
Redacció 19/11/2011
Santornem-hi. Un cop més, ja som en plena campanya electoral. La sensació de bucle és inevitable, però no pesa tant l’encadenament de campanya rera campanya com la certesa que com més va, pitjor estem.
 
El problema no són els estirabots i sortides de to dels polítics –de tots ells, sense excepció-, que sepulten volgudament les propostes programàtiques de cadascú. El problema tampoc no és que el partit que governa l’Estat faci una campanya que fuig de les propostes per ancorar-se en la demonització de l’adversari. El problema no és tampoc que aquesta campanya l’hagi fet mil i una vegades. 
 
No. El problema no és tot això, el problema és que tot això ens ho acabem bevent a galet tant si volem com si no. Aquest és el problema. I ben gros. 
 
Els blocs electorals –que imposen la durada i l’ordre de les informacions polítiques durant la campanya electoral- s’han convertit en el símbol del control, però només són la punta de l’iceberg orwellià. Si només fos això, rai!
 
La durada i l’ordre són la cirereta d’un procés que comença amb la imposició del senyal realitzat dels mítings (que fa que totes les imatges que veuen els telespectadors siguin triades pel cap de comunicació del partit), que segueix amb l’assetjament constant a què els partits sotmeten els mitjans (el cas del consell d’administració de TVE, que va demanar accés lliure i directe a les escaletes dels informatius és el més recent però no l’únic, ni de bon tros), i que continua amb les pressions dels caps de premsa, que convoquen rodes de premsa sense dret a fer preguntes (un autèntic oxímoron) i que, en darrer terme, no dubten a l’hora d’amenaçar els periodistes que pregunten ‘allò que no toca’ aquell dia.
 
És a dir, que hem arribat al punt en què els que se suposa que són ‘col·legues’, t’impedeixen exercir la professió!
 
El resultat final d’aquesta cadena de despropòsits és que tota la informació política està, ara mateix i aquí, en fals. Estem en un punt en què es pot afirmar amb tota contundència que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. I com més va, menys possibilitats de coincidència hi ha. Així ho volen, així ho tenen. 

Relacionats