Divendres, 22 d'octubre de 2021 - Edició 1184
La República

Només acataré les lleis de la República Catalana

Crònica d’una visita per declarar a la caserna de la Guàrdia Civil pels fets de l’1-O   Aquest divendres vaig ser citat com a testimoni a la causa general del […]

Joan Puig i Cordon
Joan Puig i Cordon 22/10/2017

Crònica d’una visita per declarar a la caserna de la Guàrdia Civil pels fets de l’1-O
 
Aquest divendres vaig ser citat com a testimoni a la causa general del jutjat número 13 de Barcelona contra el procés independentista. Ho vaig fer a la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia de Barcelona i no en seu judicial espanyola. Després d’una petita espera, un suposat membre del cos militar de la GC em va acompanyar fins a una sala d’espera, com ja sabia que sent testimoni no tens dret a advocat hi vaig anar sense. No va ser el cas del director d’El Punt-Avui, Xavier Xirgo, que va ser cridat a declarar davant meu, i el seu advocat i el conseller delegat de la empresa editora que l’acompanyaven es van haver de quedar asseguts al negar-los l’entrada a l’interrogatori, malgrat les protestes de l’advocat.
 
Sobta trobar el gran Marius Carol (director de La Vanguardia) sortint de declarar…
 
Mentre esperava que em cridessin, es va obrir la porta d’accés a les dependències interiors de la caserna de la Guàrdia Civil on hauria de declarar i en va sortir una figura altiva, el magnífic director de La Vanguardia, Marius Carol. Sorpresa, què hi feia el director del principal diari d’ordre del país a la caserna de la GC? Doncs anava a declarar per una campanya publicitària de la Generalitat sobre el cens del catalans residents a l’estranger, segurament ho va cantar tot, la corbata verda el delatava.
 
Comença la meva no declaració

 
Minuts desprès es torna obrir la porta i em criden a entrar a una sala amb multituds de persones i taules amb guàrdies civils de paisà presidida per una gran bandera espanyola farcida de signatures, em fan entrar en un despatx amb una jove guàrdia civil de paisà amb un pírcing al nas que em demanà el  DNI i començà a escriure en un ordinador, veig que porta dos folis amb el meu nom (error en el meu segon cognom “Gordon” en comptes de “Cordon”) i una multitud de preguntes escrites.
 
A continuació, entra al despatx un jove guàrdia civil que sembla serà qui portarà l’interrogatori, la noia s’aixeca de davant l’ordinador i es posa a un costat, l’agent em  pregunta si les dades del DNI són correcte i li confirmo, ell em parla en castellà i jo en català.
 
Comença l’interrogatori amb la primera pregunta, “puso publicidad del 1-O en el digital directe.cat?  i la meva resposta clara i diàfana els deixa estupefactes: “no penso contestar per manca de garanties democràtiques sobre els meus drets”.  Silenci tens durant uns segons i “Como no va a declarar, està obligado”, diu l’agent irritat. Li repeteixo la resposta: “no tinc garanties per declarar”, llavors,  l’agent del pírcing, amb una mirada furibunda, va dir: “està obligado, tiene consecuencias no hacerlo”. Davant la negativa, l’agent que dirigia l’interrogatori s’aixeca i surt del despatx irat i m’etziba “esto va a ir para largo”.
 
Els 25 minuts més surrealistes de la meva vida…
 
Em quedo a soles al despatx amb la GC del pírcing, ens mirem en diferents ocasions, ella es passa tota l’estona “xatejant al mòbil impulsivament”, només s’atura per mirar-me fixament, penso que què fa una jove com ella de GC? vestida de paisà amb samarreta reivindicativa podria ben bé passar per una activista independentista.
 
Miro i repasso les parets d’aquell despatx, em mentalitzo per passar-hi una bona estona, desprès del que m’ha etzibat l’agent.  Estic tranquil, m’he quedat descansat després de la meva negativa a declarar. Era el que calia fer sense cap mena de dubte.
 
25 minuts de silenci donen per molt, l’agent del pírcing segueix xatejant fins que entra de nou el GC que dirigia l’interrogatori, s’asseu comença a escriure, rep una trucada i contesta: “lo compruebo” i al cap d’una estona em pregunta si porto mòbil, li dic que no (li havia deixat al meu fill abans d’entrar) i em pregunta si havia vingut amb advocat, li dic que no, el meu advocat m’havia dit que no calia que m’acompanyés perquè hi anava com a testimoni i no el deixarien entrar. L’agent diu que davant la meva negativa a contestar traslladaran al Jutjat que porta les diligencies, el núm. 13 de Barcelona, la meva decisió acusant-me de possible obstaculitzacio a la justícia. 
 
Una prova més de la manca de garanties de la meva declaració
 
Em passen l’acta per llegir-la i si li dono confirmat, i jo la signo sense sospitar que se’m denegarà la copia al·legant que no hi tinc dret…  Com podia contestar les preguntes davant un procediment com aquest, he signat un acta i no en tinc copia? 
 
Em diuen que ja puc marxar i l’agent em torna a etzibar un consell “canvie de abogado, busque a uno que le de mejores consejos” i demana a un altre agent que m’acompanyi a la sortida amb una ordre fora de lloc, “que no se entretenga con los que estan esperando fuera ( es referia a l’advocat del director de El Punt/Avui, Xevi Xirgo que seguia declarant, i del conseller delegat  d’aquest mitjà, en Joan Vallclara). Vaig passar pel seu costat, els vaig saludar com a persona educada i vaig sortir al carrer.
 
Veient tot plegat, em reafirmo en la idea que no s’havia de declarar, la reacció dels agents parla per sí sola. Si una majoria resistim per les vies pacifiques i cíviques, guanyarem. Els fets ens donen la raó, l’aplicació del 155 ens ho confirma, la nostra obediència ha de ser a la República Catalana.