Diumenge, 19 de setembre de 2021 - Edició 1151
La República

No vull ser Moratinos

Aquesta setmana no m’hagués agradat ser Miguel Ángel Moratinos. La va començar malament i l’ha acabat encara pitjor. Primer va ser l’afer del Txad que va posar en evidència la […]

Albert Medran
Albert Medran 12/11/2007
Aquesta setmana no m’hagués agradat ser Miguel Ángel Moratinos. La va començar malament i l’ha acabat encara pitjor. Primer va ser l’afer del Txad que va posar en evidència la limitació de la capacitat d’influència de la diplomàcia espanyola; conseqüència de la pròpia història de la política exterior que sempre ha tendit més cap a Amèrica Llatina, a l’alternança d’aliats entre Marroc i Algèria i a oblidar per complet l’Àfrica sub-sahariana. I sembla que aquesta setmana totes les mancances i debilitats s’hagin posat de relleu.

El rescat del president Sarkozy de les hostesses a Yamena i el viatje en l’avió presidencial, va suposar un cop d’efecte del nou superheroi de la dreta europea. La rebuda al mandatari a la base de Torrejón i la desesperada posada en escena a la roda de premsa va posar massa en evidència les presses per minimitzar l’efecte del viatge de Sarkozy: l’avió de les forces espanyoles de fons mentre el president francés apagava el seu telèfon mòbil. La premsa i l’opinió pública van ser durs amb el govern de Zapatero i el seu ministeri d’Exteriors. Semblava que d’un dia per l’altre tots els espanyols s’haguessin llevat preguntant-se “Ah, però no érem un país important?”. Es veu que no ho són pas. Exemple pràctic 1 de la poca influència en l’Àfrica sub-sahariana.

Dilluns i dimarts els reis d’Espanya van visitar per primera vegada durant el seu regnat les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. Ciutats que Marroc ha reclamat com a pròpies i que va suposar que el regne alauita cridés a consultes l’ambaixador a Espanya. La tensió va anar en augment i les declaracions del rei marroquí van ser molt més dures que en la darrera crisi entre els dos països, la de l’ocupació de l’illot Perejil en temps del govern Aznar. Exemple pràctic 1 de la difícil política exterior al Magrib.

A finals de setmana va inicar-se la cimera anual Iberoamericana, aquesta edició celebrada a Santiago de Xile. La cimera va iniciar amb greus atacs a les empreses espanyoles per part, sobretot, de Kirchner i Chávez. En el transcurs de la cimera el president veneçolà va atacar durament a l’ex-president del govern espanyol, José María Aznar, anomenant-lo fascista diverses vegades. A la sessió de clausura de la cimera, quan el president espanyol tenia la paraula, va ser interromput pel president Chávez tornant a les seves desqualificacions a Aznar. Zapatero va intentar calmar els ànims i demanava respecte per la figura de l’antic cap de govern espanyol. La tensió va anar en augment fins que el rei d’Espanya, en un acte sense precedents, va demanar a Chávez que callés amb un “¿Por qué no te callas?”.

Moratinos s’ho mirava al costat. Amb cara d’aquell que sap la tempesta que comença i sabent tots els esforços que haurà de fer per recomposar la difícil relació amb els tradicionals aliats llatino-americans. I perquè sap que haurà de moure molts fils per solucionar que un cap d’Estat que té un poder simbòlic i representatiu hagi creat un conflicte internacional tan gran. I és que en una setmana fins i tot el què havia de ser plàcid resulta complicat. Exemple pràctic 1 de què no fer en la política exterior amb llatino-amèrica.

Definitivament, aquesta setmana no m’hagués agradat ser Moratinos. Clar que tampoc m’agradaria ser Magdalena Álvarez… D’aquesta manera, el cap d’Estat espanyol va saltar-se el seu paper institucional i va intervenir d’aquesta manera tan violenta. Chávez no va callar i minuts més tard el president de Nicaragua va demanar la paraula per criticar el paper de les empreses espanyoles al seu país. Davant d’això, el rei es va aixecar i va sortir de la reunió fins que Ortega va acabar. Diuen que amb el suport del president Zapatero. Clar, tots els actes del rei han de ser refrendats perquè no és políticament responsable.