Si treure llaços grocs, i més amb actituds provocatives, exhibicionistes i violentes, com passa sovint, és la mateixa mostra de la llibertat d'expressió que pot representar el penjar-los, de la manera que es fa, pot ser que en lloc d'establir justícia el que es faci és obrir el pas a la llei del més fort, o del que te més impunitat, o d’agafar-se-la cadascú a la seva manera.
Que no estem parlant d’una jugada esportiva, en que davant d’un enfrontament entre dos jugadors, l’àrbitre quasi be sempre opta per sancionar els dos, independentment de qui ha provocat i qui s’hi ha tornat, que també alguna vegada és qui rep únicament la sanció. Aquí hi pot haver l’atenuant de que amb la rapidesa que s’efectuen les accions en l’esport es possible no veure les diferents seqüències per establir la justícia amb equanimitat.
No és això, companys, no és això, com diu en una de les seves cançons Lluís Llach. No és el mateix que un nen faci un castell de sorra a la platja i el nen del costat el destrossi. No és el mateix plantar unes flors amb amor que darrera anar-les arrencant amb ràbia. No és el mateix manifestar unes idees, pacíficament i sense imposar el seu seguiment a ningú que no ho vulgui fer, que obstruir, trencar, destrossar, el que l’altre ha fet per no ser del teu agrad. I això s’ha de posar ben clar per marcar la manera d'actuar davant de cada cas o situació.
No ajuda massa que, davant de les denúncies, la fiscal general de l’Estat equipari el fet de posar llaços grocs pacíficament al de treure'ls de les maneres que tothom pot veure.
Qui viu d’això, de l’enfrontament, és qui atia aquest foc, a veure si finalment la violència que prediquen, que tothom pot veure que no existeix, esclata d’una vegada.
Com que això no ha passat, ni la intel·ligència ha de deixar que passi, sense cap mena de dubte que seguiran intentant-ho perquè, senzillament, malauradament, és la seva raó d’existir.
