Espectacle fet l’11 de març al Teatre de la Massa
(Vilassar de Dalt) versat mitjançant l‘escriptura
automàtica per la societat ‘Entranyes Poètiques’
fundada el 12 de febrer del 2011 als PPCC.
‘La decepció és decepcionar-se’
Així va ser expressat un vers del ‘Més Clar’,
ara farà un parell de mesos, avui és ben fosc
perquè la nit amenaça amb una nova lluna vella,
amb un sol de tempesta a la tarda plena de pluja,
com una vèrtebra nua d’un insecte que s’enfila
per una xarxa que ha fet amb ales i membranes,
mentrestant, de tant en tant, el vel és blanc,
la nit és estelada i entre el jardí i la plaça
passa la llengua com una bandera,
com un llençol sense costures
i t’anima a veure-ho tot ple,
res de vasos mig buits,
res de vasos mig plens,
brindem per la cultura,
per la terra i la gent,
amb el vent ponent,
demà eixirà… Sí…
I ens mostrarà
un llevant de nit,
un gregal de tarda,
un llebeig al migdia
i un mestral cap al tard,
tots cara al vent, tots junts,
plegats dins l’aixopluc del Teatre,
amb les butaques plenes d’ànimes
-si ocupen el seu lloc no hi ha aire,
si ocupen aquest espai lliure, d’esperits-
I així reneixo mentre veso el ser, primer,
darrer, sense pausa ni espera, som eterns,
i fidels seguim sense esperar res i arriba tot,
així ens veiem més enllà dels marges de la nit,
la llengua mai morirà i la perla negre és a dins,
és a dins d’una nit que venja i amenaça foscor,
per si arriba un cor ple de llum i de claror,
per aquest cor tota l’olor, sense por,
que de tant en tant el vespre xiula,
que de tant en tant el temps llueix,
malgrat l’absència de la teva presència,
malgrat tantes hores dissoltes en essència.
Ara sí, comenta el poema com a reclusió i acció,
reclosos en un cau de xarxes marines i cibernètiques
és més senzill, les pintades a les parets sembla que no són prou,
mentrestant el ‘Més Clar’ ja ho deia, ja, que ‘La decepció és decepcionar-se’
i no, no hi ha decepció, en tant que la raó premeditada ens porta cap una altra façana,
no lluny del Teatre, no lluny dels ancestres… Hi ha uns forns romans com a primera parada,
hi ha una lluna que ens dóna l’espatlla, hi ha repòs, després de tot agraeix una abraçada,
de tant en tant una nit per la llengua, de tant en tant els teus llavis diuen la darrera paraula,
de tant en tant un vers silent després de la primera tarda… A aquesta terra, mentre neixes,
mentre esperes, mentre lluites, mai t’atures, resisteixes, reneixes, gaudeixes, sospires,
de tant en tant, doncs, res escapa, tot ens uneix, i les butaques buides fan el mateix,
tracen llocs enigmàtics i ocults, al llarg de passadissos i llotges, al llarg dels anys,
perquè el que sembrem avui demà serà resolt, recollit, amb esquena, pit i dits,
perquè no hi ha demà si no ets amb nosaltres, no hi ha demà si no som amb tu,
ara la llengua té tants dies com anys que passem per aquesta terra,
com la vivim, ella ens anima a no perdre el pols ni l’ànima
després d’aquest onze de març tot ja és al mateix gest,
tot ja és al mateix traç, comença la vida amb la llum,
mai la foscor arribarà al fons trist del món,
hi haurà paradís, al jardí i a la plaça,
guarirem el temps sense balança
per saber que pesa més
si l’or o la barca,
mentrestant
seguim remant,
posem veles al vent,
llengua encesa i sentiment,
som el cant sempre atent
i la música a les paraules.
Entranyes poètiques i una llengua eterna,
després de tot això ja res és com era.
Daniel Ferrer i Esteban, Vilassar de Dalt, 14 de març del 2011
