Sí, sòc català, i els catalans per ser-ho no ens cal cap ADN especial, només voler-ho ser i estimar el país I els compatriotes que són els que fan país dia rera día. Sóc català i per tant no em cal donar explicacions sobre els meus ancestres encara que, avui, i pel tema que vull tractar ho faré.
Els meu pare va néixer aqui I els seus pares i avis també. Arrels de mar i muntanya, Barcelona I Lleida. La meva mare també, amb arrels a Castelló I Almeria. Però si ningú haguès pogut negar-li la catalanitat a ella, a la meva àvia andalusa tampoc i al meu avi d'Onda encara menys.
Ell va deixar les terres més al sud per a trobar un futur. I el va trobar. Durament doncs res és fàcil i encara menys ho era a principis del segle XX. Fins i tot va haver de patir l'exili, com molts altres, després del fatídic desenllaç l'any 39. Exili que va patir la seva dona i els seus fills també encara que es van quedar aqui, doncs no només els que marxaven patien, els que es quedaven també. Repressió, por i gana.
Recordo que el meu germà I jo reiem moltissim amb l'humor del meu avi I les seves tres germanes. Totes del poble d'Onda com ell. Només quan s'ajuntaven per qualsevol motiu, els hi sorgia de dins un accent valencià que la rssta de dies duien amagat dins l'ànima. Li deien valencià però cap d'ells mai va dir que valencià I català no fossin la mateixa llengua, ans el contrari.
El meu avi escoltava sovint la ràdio, i si avui visqués, segur que l'escoltaria en la seva llengua. Si avui visqués possiblement passaria algunes setmanes a l'any al seu poble natal. Però avui, des d'avui, ja no ho podria fer en la llengua comuna que uneix a catalans, valencians i balears. Pel seu caràcter no estaria trist, estaria emprenyat com una mona.
Avi, segur que allà on siguis no hi ha restriccions, ni barreres i no et cal internet per escoltar-nos dia a dia en la teva, la nostra llengua.
