Neró o la síndrome del petit dictador

Cornelianum és una vila prop de Barcino ,  un reducte colonial de Hispania governat per en Neró.  Seguit sempre pel seu fidel seguici d’esclaus ideològics, degudament instruïts, es torna a presentar per renovar el càrrec que la seva estirp ostenta des de fa quasi tres decennis. Des de les hores es ve practicant una política colonial que des de la capital del imperi es dictamina. El seu “Pater” i antecessor, (que va anar a fer les “Hispanies” per tornar més tard a fer-se càrrec de la província i que ara gaudeix d’una daurada jubilació), l’instrueix en pràctiques polítiques imperialistes. Neró només té la premissa de gestionar i mantenir el poder que s’ha anat guanyant a base d’entrar a formar part de les diferents famílies que formen el teixit social de Cornelianum, és una tasca que els seus han anat treballant durant quasi trenta anys, per tal d’establir un pensament únic, guanyant-se nombroses fidelitats a base de favors, molts d’ells inconfessables. Qualsevol cosa que sorgeixi i es diferenciï de l’establert és automàticament reduït, prohibit, i si fos per ells aniquilat.
Durant la campanya per a la reelecció no li calen gran promeses ni discursos eloqüents, només li cal la presència dels seus esclaus que amb els seva claca habitual i la sornegueria enllaunada de baix to li animen els actes i debats. Es reparteixen la tasca d’acompanyament tal com si es tractés de la guàrdia pretoriana, en perfecte formació i  sincronitzats a l’hora d’actuar. Deixant el món de les idees pels contrincants a succeir-lo en el càrrec, encara que hi ha algú que tot hi creient que pot dissimular davant de la concurrència li fa de eco-gos petaner.
Cornelianum és en mans d’un petit dictador i dic petit no pel tamany del individu sinó per l’òrgan inserit dins la seva closca, on només resideixen les ganes de protagonisme i el vent de ponent. En fi, que faig una crida en nom de la resistència per demanar si hi ha algun valent amb ganes d’enfrontar-se políticament, es clar, a Neró i ens deixa per anar-se’n de “bolos” amb l’arpa i conèixer mon. El candidat ha de reunir les següents qualitats: honestedat, rigor (no confondre amb rigor mortis), integritat, humilitat, treballador i sobretot que sigui polit amb la seva imatge, no sé si demano massa però espero que no passin tres decennis més per sentir alguna cosa més que la música desafinada d’una arpa.