Dimarts, 26 de maig de 2020 - Edició 670
La República

Negociació, una paraula dura de recordar! (22/1/2018)

Negociació, una paraula dura de recordar! (22/1/2018) En els anys de plom, ETA va sumar prop de 900 morts, bàsicament espanyols enviats a la picota per part dels propis dirigents […]

Vicenç Plans
Vicenç Plans 22/01/2018

Negociació, una paraula dura de recordar! (22/1/2018)

En els anys de plom, ETA va sumar prop de 900 morts, bàsicament espanyols enviats a la picota per part dels propis dirigents espanyols, ja que sempre van entendre que negociar era donar la raó a la violència com eina política. Mai van dubtar d’això, i tampoc van dubtar d’enviar policies i guàrdies civils a una mort cruenta, injusta i sense sentit. Amb els anys, es veurà com el diàleg amb les víctimes del terrorisme ha estat una manipulació majúscula del nacionalisme monàrquic espanyol. Mai es va negociar a fons, i les vides perdudes són irreparables.

Durant 58 anys aproximadament, el ritme d’execucions, assassinats covards i inhumans, van inundar les pàgines dels diaris, i en tots els casos, la maquinària estatal dominada per una nacionalisme bel·ligerant no va accedir a aturar-ho, tot enviant o mantenint una postura exposada i irreflexiva, quan totes les veus independents parlaven de negociació i aproximació de posicions.

La mort és implacable i no deixa girar plana. Els morts espanyols ja mai tornaran, i en canvi els que van prendre una decisió tancada i visceral, reforçant la repressió i buscant només una solució per medi de la violència, romanen tranquils i satisfets. Segurament, des d’una perspectiva d’estat, estrictament d’estat,  és el que calia fer: no cedir mai en res i per a res. Cedir, per a ells, seria sinònim de feblesa, i la feblesa no és assumible pels qui volen dominar i imposar el seu criteri, encara que no sigui ni just ni necessari. I encara més, si es discuteix la pròpia raó d’ésser de l’estat.

Tanmateix, tal com estan les coses, no hi ha dubte que l’argument d’estat té els seus límits. En el seu moment, es va dir que sense violència es podia parlar de tot. Un lema que es va repetir de forma incessant, quan els que queien en mans de la intolerància callaven resignadament seguint les ordres sordes i buides d’un sistema de poder ocult o opac. Policies i guàrdies civils, principalment, van donar la vida per un ideal estèril: negar la negociació política amb amplitud de mires i sense condicions.

Les vides de moltes persones encara no han cicatritzat, i així les associacions de víctimes encara ho recorden. Els familiars es giren contra els botxins, i exigeixen una reparació impossible. Sense perdó ningú viu en pau. Però els polítics que van instigar aquest episodi de sang i foc mantenen la seva posició dins del règim. Un règim que no ha canviat, i encara ara, viu una pulsació que es va iniciar, segurament, amb un cop d’estat (el 1936) tant injust i genocida que negar-lo seria com negar-ho tot, de cap a peus.

L’herència comuna de la tradició democràtica d’alguns països europeus és plenament compartida també per Catalunya, i xoca amb una visió estreta, com l’espanyola, en què el poder és bàsicament primari i, fins i tot sanguinari, segons l’experiència que ETA ha provocat per a la història. Tal vegada, no era massa diferent, i en part era la seva continuïtat, de la practicada, amb total impunitat, per l’estat espanyol durant la postguerra, per medi d’un règim de repressió i de desaparicions terrorífic.

La memòria espanyola no camina. En canvi, Catalunya ja ha iniciat aquest esforç de perdó i superació d’un passat castigat per tota mena d’humiliacions i vexacions a la seva condició nacional. I en l’ànima espanyola,  sobretot la monàrquica i nacionalista, ha quedat intacta aquesta posició d’imposar i fer valdre només les seves pretensions. De fet, la monarquia com continuació del franquisme, la dictadura civil, ha estat entronitzada històricament amb aquest únic objectiu, ja que no hi ha monàrquics quasi enlloc.

L’emergència dels catalans pot xocar amb la impassible fredor espanyola, i d’aquí ve la necessitat de saber entendre quina és la seva posició: un castell sense fonaments fet d’imposicions a les quals serveixen col·lectius molt limitats i molt dirigits. Potser els mateixos que cegament van caminar a la mort en la batalla contra ETA quan tenien l’opció de parar-ho i negar-se, simplement per raons de llibertat i de consciència.

Aquest cap de setmana (“equiparación salarial ya!”), malgrat la deriva política, d’instrumentalització sindical, moltes persones han volgut exercir, abans de res, de ciutadans, i s’han manifestat: alguna cosa molt de fons es mou, amb gran preocupació per part del règim…

 
 ©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
 

Relacionats