Dissabte, 18 de setembre de 2021 - Edició 1150
La República

Museu de Joguets i Autòmats (Verdú)

 Hi arribo un diumenge, per carreteres rectilínies assolellades que ressegueixen terres de secà. Cartells situats en punts estratègics indicant la direcció i el quilometratge que em resta són premonitoris de […]

Bernat Calbetó
Bernat Calbetó 24/08/2011

 Hi arribo un diumenge, per carreteres rectilínies assolellades que ressegueixen terres de secà. Cartells situats en punts estratègics indicant la direcció i el quilometratge que em resta són premonitoris de la importància del lloc a on em dirigeixo. Verdú, coneguda principalment per la ceràmica negra, compte amb un museu que farà les delícies dels més menuts i no tan menuts: el Museu de Joguets i Autòmats. Impulsat pel col·leccionista verduní Manel Mayoral amb la idea de dinamitzar el territori, el centre està considerat  un dels més importants en la seva temàtica. L’equipament únic a Europa, és una antiga casa pairal totalment reformada situada a la mateixa Plaça Major. Quatre plantes de somnis, fantasia i records.
 
 Miro l’hora ansiosament, com ho faria un infant en la nit de reis. Falten pocs minuts perquè siguin les dotze, moment en què els autòmats passaran a ser els protagonistes indiscutibles de la vetllada. Enfilo cap a la primera planta per agafar la millor posició i davant les impecables vitrines em dedico senzillament a badar. L’encarregat va activant els autòmats un a un, amb suficient temps perquè cadascun d’ells pugui lluir-se. És un moment de màgia, d’ulls ben oberts i de deixar-se endur: ballarins, escenes de circ, un fotògraf, un enllustrador de sabates i un fumador. Aquest últim sorprèn pel seu realisme en agafar i treure el fum. Es diu que va ser molt popular en el París del s. XIX. De fet la major part dels autòmats provenen de França i de les Atracciones Apolo de Barcelona que recreen escenes costumistes i de caire poètic. 
 
Marxo com ho faria un nen, amb un somriure d’orella a orella. Recordant aquells infants sense televisió i i videojocs que passaven llargues hores al carrer jugant amb nines de cartró i pilotes de drap. Una generació que no era filla de l’abundància i on un senzill cotxe de llauna esdevenia el tresor més preuat.