Morir per Catalunya en un camp de batalla llunyà

S'ha popularitzat darrerament la noció que l'objectiu de recuperar la independència és viure millor. Naturalment, deixar de pagar l'impost revolucionari (8 percent del PIB) a Espanya, poder finalitzar infraestructures clau actualment bloquejades per Madrid (Eix Mediterrani, accessos als ports, connexions ferroviàries als aeroports …), acabar amb una legislació aliena que ens ofega (limitant, per exemple, a 12 mesos el temps per a tenir sentència ferma, com ha proposat Santiago Vidal), i acabar amb l'apartheid industrial en el camp de la defensa (cap país tecnològicament avançat està exclòs d'aquest camp clau), provocaran una explosió econòmica i permetran situar el nostre país als primers llocs del rànquing mundial en PIB per càpita si alhora recuperem íntegrament la nostra ètica del treball, malmesa per la influència cultural espanyola. Que aquesta sigui una conseqüència de la independència no significa, però, que en sigui la causa. Una nació no és un fons d'inversió, i cap projecte nacional sòlid es pot basar exclusivament en els beneficis econòmics de la sobirania.
 
Naturalment, un projecte nacional necessita ser atractiu també en el camp industrial, econòmic, i d'infraestructures, al cap i a la fi àdhuc a les economies més lliberals l'estat hi té molt a dir, i la diferència entre un estat endarrerit i depredador com l'espanyol i un de modern i “business-friendly” és fonamental. Per sobre de tot, però, una nació és aquella col.lectivitat humana per la que estem disposats a sacrificar-nos, i morir si cal. Estimem la nació, i per això estem disposat a morir per ella, és el vell binomi d'Eros i Tanatos. Després de tres segles sense estat propi, a més d'un català li pot sobtar aquesta afirmació. No es tracta d'espantar ningú, però sí d'anar bastint els fonaments sobre els que ha de reposar aquest estat renascut. Aquest estat solament pot ser fort si té al darrere una població que, recordant les immortals paraules del President Kennedy, es pregunti què pot fer per al país, no què pot fer el país per ell. I Catalunya, la Catalunya lliure, la Catalunya estat, com qualsevol altre nació lliure i sobirana, a voltes ens demanarà que lluitem. Li direm que no? Quan, com no pot ser d'altre manera, responguem que sí, alguns no tornarem. Àdhuc en operacions internacionals de manteniment de la pau on no es produeixin esclats de violència cal esperar baixes per accident i malaltia. A partir d'aquí, molts altres escenaris són possibles. No hi ha escapatòria. El món té les seves regles i ja està tot inventat, s'espera de tot país sobirà que es defensi i que contribueixi a la seguretat col.lectiva. Aquest concepte, la seguretat col.lectiva, tant repetit en llibres de text i comunicats internacionals, vol dir bàsicament morir en un camp de batallà llunyà, de nom impronunciable, perquè si no ho fem el dia que els necessitem els nostres aliats no agafaran el telèfon.
 
Per tant, sense deixar de banda la necessitat de reconstruir l'economia, incidint en que el progrés social i econòmic solament es possible si recuperem la sobirania, cal deixar clar a tothom que la llibertat té un preu. Ser lliures no és de franc. Ser lliures vol dir estar disposats a lluitar per Catalunya, sigui directament pel seu interès nacional o d'acord amb el principi de la seguretat col.lectiva i els interessos diplomàtics de l'estat, i per tant a no tornar. I quan algú no torni, no li podem explicar a la seva mare que ara les autopistes són més amples i ja podem volar directament a Tòquio. Ningú acceptarà la pèrdua d'un fill per això. Cal explicar-li, i fer-ho ja ara, que la nació és un arbre que cal regar amb sang de tant en tant. Si no se'l rega mor, i esdevenim tots esclaus, com som ara.   
 
Àlex Calvo és expert en seguretat i defensa a Àsia