Dijous, 6 d'octubre de 2022 - Edició 1533
La República

Més obstacles pel Sí+Sí

A un dia de la coronació del nou monarca, Catalunya està revolucionada en tots els sentits mentre prepara la cursa cap al referèndum del 9N amb dubtes des del partit que condueix el govern. […]

El Dietari del Procés 18/06/2014

A un dia de la coronació del nou monarca, Catalunya està revolucionada en tots els sentits mentre prepara la cursa cap al referèndum del 9N amb dubtes des del partit que condueix el govern. La determinació és gran, però la capa de boira s’estén quan arriba la pregunta “I quan Madrid porti la Llei i el decret de convocatòria de la consulta al TC?” CiU no ho té clar però probablement es decantaria per unes plebiscitàries. La resta de partits sobiranistes s’inclinen per desobeir i fer-la igualment, una decisió que a més a més rebria l’aval del poble.
 

Si finalment CiU s’ho repensa o la resta de partits i entitats fan canviar d’opinió al govern i finalment hi ha consulta, ja saben quina és la doble pregunta. Fora de la pregunta “Independència sí o no” l’embolic es fa més gros i l’opció independentista haurà de superar més obstacles per vèncer que no pas el no, que en realitat es veurà representat en el “no” de la primera pregunta i el “sí+no” de la segona. Jordi Turull s’ha llençat més pedres a sobre de la teulada avui quan ha afirmat que previ 50% de participació, el “Sí+Sí” hauria de reunir l’aval del 55% mínim dels electors per tirar endavant. Home, aquest estàndard europeu tindria sentit si es tractés de la pregunta normal, “Independència Sí o no” com hem dit abans. A una pregunta que en el fons és arbre, i on el “Sí+Sí” parteix amb desavantatge, no se li poden exigir els mateixos paràmetres de suport. Això no vol dir que no hi puguem arribar igualment, però el 50,01% dels suports ja és més que suficient, i més si és una pregunta a tres respostes. És per això que trobem just defensar que el govern -vista la resposta de Madrid- redueixi la consulta a la pregunta binària, a la clàssica i clara, i a la que tothom desitjaria respondre i els organismes internacionals entendrien millor.
 

Bé, no tothom desitjaria respondre a aquesta pregunta. El futur primer secretari del PSOE català, Miquel Iceta ja ha deixat ben clar avui que ell mai hagués aparegut a la fotografia del 12 de desembre, la del 9N en definitiva. Ell diu que està més preocupat per refer el PSOE i teixir algunes complicitats; malauradament ja sabem quines son aquestes complicitats. I què hi diu el PSOE? El candidat Eduardo Madina va dir l’altre dia que seria sensible amb l’anhel català, però avui, després que algun assessor li recordés que estava al PSOE i no a IU, ja ens ha recordat la cançoneta de la constitución española. Un altre Zapatero estimbat.
 

Tant Iceta, com Lucena, com d’altres han desafiat als crítics del PSC a que presentin candidatura o a que abandonin el partit, una invitació similar a la que feien dirigents d’ERC el 2008. Ja sabem com va acabar aquell congrés i què va passar després amb el partit republicà. També sabem que van prendre nota i que gràcies a això ara son on son. El PSC no. Joan Ignasi Elena no ha pogut respondre a la prepotència del candidat Iceta i ha preferit llençar la tovallola: abandonarà el PSC i el Grup parlamentari, faltarà veure si passarà a ser diputat no adscrit o retornarà l’acta. Elena ja havia mesurat les forces amb Pere Navarro el 2011 i ja sabia que no li quedava cap altra opció que marxar. Amb coherència ha abandonat el partit i ha iniciat l’escissió del corrent Avancem. Ja veurem si això té seguiment o l’escissió es queda a mitges. De moment, les altres dues diputades díscoles, Marina Geli i Núria Ventura, no fan el pas i diuen que esperaran a veure si arriba aquesta suposada refundació. I mentre esperen, el tren de la història els passarà de llarg. Una vegada més.

Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari 2014