La meva amiga Lourdes és advocadessa i culé per via paterna. Cada dia de partit va al camp i al seu despatx hi té una fotografia autografiada de Pep Guardiola jugador. Però ahir al vespre va patir un malson i m’ha trucat prou estressada. En el seu somni Florentino Pérez telefonava a un periodista de la Cope per denunciar les males pràctiques del Barça en el tema del dopatge dels seus esportistes. L’emissora començava a maldir del club català amb titulars basats en l’invent estratègic del bescantador Pérez.
Quan el Barça s’assabentava de la negra maniobra blanca i per curar-se en salut analitzava la sang de tota la plantilla per constatar que les seves estrelles no hi tenien al fetge cap rastre d’haver processat drogues prohibides. Els jugadors, que donarien fins a l’última gota de sang pel seu club, col·laboren encantats perquè saben, com sap tothom, que les estratagemes del cap de la merenga afecten els pastissers de la UEFA.
La monotonia del malson de la Lourdes va fer però un gir inesperat perquè una de les anàlisis posa de manifest l’existència d’un problema greu al fetge de l’Eric Abidal. S’engega un procés mèdic d’urgència i el gran jugador francès se’n surt d’una jugada que de no haver estat interceptada s’hauria colat per l’esquadra. I en aquest punt de l’oníric relat la Lourdes, amarada de suor i atrapada entre els embolics del llençol, va tornar a la realitat. La seva família era al seu voltant visiblement commosa. Tot i que en pocs segons la seva agitada respiració recuperà la parsimònia natural al seu entorn les cares mantenien una ferma expressió de terror galàctic. No va comprendre el que havia provocat aquell esglai sostingut fins que algú li va preguntar:
–Per què cridaves merci, Florentino…. merci beaucoup grand cochon?
