Dimarts, 21 de setembre de 2021 - Edició 1153
La República

Maquiavel en democràcia

El 1513, Nicolau Maquiavel escrivia El príncep, potser l’obra més important de la filosofia política occidental. Apartat en la maduresa de la política activa a Florència, Maquiavel va utilitzar els […]

Albert Forns
Albert Forns 05/01/2008

El 1513, Nicolau Maquiavel escrivia El príncep, potser l’obra més important de la filosofia política occidental. Apartat en la maduresa de la política activa a Florència, Maquiavel va utilitzar els coneixements d’una vida per redactar un tractat empíric i pràctic que condicionaria la política moderna fins a l’actualitat. Cinc-cents anys més tard i també apartat de l’alta política -és una tònica: Confuci ja feu el mateix dos mil cinc-cents anys abans- Édouard Balladur actualitza els principis d’aquell príncep medieval al polític actual, príncep de la “monarquia presidencial” pel designi de les urnes.

Les diferències entre ambdós prínceps són notables, fruit del context social i polític dels dos moments i també, perquè no dir-ho, de les aptituds d’ambdós polítics. El príncep de Maquiavel és un prodigi de la planificació política, una obra mestra de l’estratègia que, com els grans clàssics xinesos, continua plenament vigent i les seves màximes encara s’apliquen en camps diversos, des de la macroeconomia a les burdes teràpies d’autoajuda.

L’estructura de El príncep maquiavèl·lic és simple: l’estratega florentí analitza, des de la vessant empírica, quin camí ha de seguir un príncep per mantenir-se al poder. Les relacions amb els súbdits, amb els enemics, amb la plebs, tot està planificat, argumentat i demostrat amb exemples de la política medieval italiana. Maquiavel conforma El príncep com un manual sobre com exercir, mantenir i ampliar el poder.

Balladur, en canvi, centra el seu discurs en “com aconseguir aquest poder”, de manera que aquesta “mecànica del poder”, el sotstítol del seu Maquiavel en democràcia, és residual al seu text. Llegint a Balladur sembla que la principal preocupació del polític actual és grimpar, desfer-se dels enemics, sovint sota el mateix sostre, per tal d’escalar posicions fins a l’Olimp, o en el seu text l’Elisi. No cal centrar-se en “mantenir el poder”, com feia Maquiavel, perquè el poder és massa efímer i se’ns escaparà de les mans. La praxis política, doncs, ha perdut molt des dels prínceps medievals.

Maquiavel proposa un príncep hiperactiu a partir d’un catàleg infalible de recomanacions, accions, moviments i jugades, Balladur en canvi retrata un príncep contrari, poruc, que ha de tendir a la “no acció” per tal de mantenir-se al poder, de manera que verbs com “semblar” o “convèncer” inunden el text. A Maquiavel en democràcia el polític ha de vendre’s, i el llibre és més un manual d’imatge política que no pas un compendi d’estratègies electorals. El polític ha de “donar la imatge de” o “provocar la sensació que”, conreant l’aparença i l’estètica fins arribar a semblar interiorista.

“El polític s’ha de limitar a alguns grans principis, confusos però encisadors, combinats amb algunes modalitats d’aplicació que tinguin l’aparença de ser d’una utilitat pràctica immediata”

El text de Balladur també descriu el funcionament intern dels partits i els valors del bon polític, però tot des de l’ambigüitat que produeixen les generalitzacions continuades, que donen poca validesa al text. Tot el contrari del que passa amb Maquiavel, que analitza casos generals amb una precisió quirúrgica, en una autòpsia de la bèstia política que encara ara esdevé exemplar.

Llegint El príncep et trobes davant un compendi d’axiomes i de veritats, llegint el Maquiavel en democràcia de Balladur només contemples el gran artifici en què s’ha convertit la política actual.

________________
Article publicat originàriament a Llibròfags.