Dimecres, 23 de juny de 2021 - Edició 1062
La República

Madero, no em torturis.

Fa pocs dies ens prohibien jugar un amistós Catalunya-EUA i abans d’ahir ens van tombar dues proposicions de llei, que també considero amistoses, perquè només demanaven respectar drets i no […]

Xavier Vinyals
Xavier Vinyals 20/09/2007

Fa pocs dies ens prohibien jugar un amistós Catalunya-EUA i abans d’ahir ens van tombar dues proposicions de llei, que també considero amistoses, perquè només demanaven respectar drets i no pas obligar o menystenir a ningú. O és que demanar que els esportistes puguin decidir si accepten jugar o no amb una selecció, pot ser considerat  una proposta no amistosa? El mateix dic de l’altra proposició de llei que PP i PSOE van tombar. La que senzillament demanava resumidament que la llei de l’esport de l’Estat no interferís amb la llei de l’esport catalana, aprovada per una amplíssima majoria, i, per tant, amb el dret de les seleccions catalanes a competir internacionalment.

És evident que amistosament ens ho neguen tot, i que davant l’asfíxia de la via amable, toca canviar de formes. Que no ens maregin més, que sàpiguen que rebutgem l’estat d’excepció virtual al que volen sotmetre’ns. Allò que sí que tenim, fins a 10 federacions catalanes reconegudes a les respectives federacions internacionals, s’ha aconseguit sense demanar permís.

Actualment,  em fan riure les seves pretensions legals i normatives, avui unes i demà unes altres, com si tots plegats no haguéssim anat a escola, i és que quan han d’aplicar justícia ells mateixos la tenen definida com a “cachondeo” i ens ho demostren dia sí, dia no, amb aquestes disputes impresentables entre els jutges d’uns i els jutges dels altres. 

Sí, que em perdonin les formes però també em fan riure els seus exèrcits, tant si vesteixen caqui com si ho fan de vermell i amb pilota. Perquè a ningú se li escapa que tots són freds mercenaris i que, com va dir abans d’ahir al Congrés de Madrid el sincer diputat del PP, Sr. José Madero: “Iros de una p… vez. Si a España no le importaís nada!”, poc els importem. Tenen un problema: si no ens estimen i ells mateixos ens volen fora, com s’ho faran per retenir-nos? Les seves paraules, són, doncs, només una ridícula i gratuïta forma de tortura.

És qüestió de temps, de poc temps, que els dirigents esportius catalans se n’adonin i vegin que en el context actual, assolir fites passa per anar al gra i no per demanar permisos formals a qui no té formes o les canvia amb malícia. Ningú no vol perdre el temps en el temps i qui té objectius col·lectius menys encara. L’esport català els té i tot just cauen ara les primeres fitxes de domino.

Com sempre, junts l’acabarem portant!