Dimecres, 1 de febrer de 2023 - Edició 1651
La República

L’única sortida d’Esquerra: especialització i rebel·lia

Compte a no fer servir paraules massa grans, perquè després tal vegada no sabrem emplenar-les. D’aquí que potser no s’escau de parlar de necessitat de “refundació” quan s’aborda la situació […]

Joan Tardà 24/05/2011

Compte a no fer servir paraules massa grans, perquè després tal vegada no sabrem emplenar-les. D’aquí que potser no s’escau de parlar de necessitat de “refundació” quan s’aborda la situació que travessa Esquerra Republicana de Catalunya, no fos cas que acabéssim actuant a cops de destral contra nosaltres mateixos quan el que cal és actuar amb bisturí, és a dir amb cura.

Els canvis en la nostra societat són tan vertiginosos (algú s’atreveix a dibuixar ni tan sols un croquis de com serà la Catalunya postcrisi?) que convé no deixar-se arrossegar per les urgències i les patacades electorals. Em sembla més adient parlar de l’exercici de “repensar” Esquerra. I, en aquest sentit, em sembla fonamental encarar la crisi a través de l’especialització. Sí, Esquerra Republicana s’ha d’especialitzar i deixar enrere l’aspiració de convertir-nos en el partit polític que en el migcamp del catalanisme polític pretén distribuir el joc. Aquesta tasca, el republicanisme, durant anys l’ha feta (qui va encunyar el concepte de patriotisme social, qui va iniciar la batalla ideològica de l’espoli…?). De fet, Esquerra ha estat imprescindible per acumular forces, per fer avançar l’independentisme.

Però, ara, crec que Esquerra no ha d’aspirar a tant de protagonisme. Les raons són evidents: ni la ciutadania, malgrat les bondats dels governs d’esquerres de la Generalitat, ens ha recompensat amb prou suport electoral, ni l’esquerra espanyola ha estat capaç de superar el nacionalisme jacobí que va semblar que pretenia superar l’any 2004, ni hem sabut mantenir alt el llistó de la rebel·lia… I, en canvi, la crisi econòmica ha aguditzat les mancances nacionals i la fragilitat de la cohesió social (el nacionalisme espanyol avança on retrocedeix el PSC).
Ara és possible l’especialització perquè per primera vegada en la història del catalanisme polític som en un escenari de major socialització i transversalitat de l’independentisme (aparició de nous partits polítics independentistes, major receptibilitat dins de CiU a les tesis sobiranistes, agudització de les contradiccions dins del PSC, auge de les CUP, etc…), raó per la qual Esquerra pot deixar anar llast i focalitzar l’àmbit d’actuació.

Dit en altres paraules: defensa a ultrança de l’estat del benestar (oposició ferma i rotunda al govern de CiU i al neoliberalisme creixent), radicalitat democràtica (combatre la reacció i l’immobilisme instal•lats en les forces polítiques majoritàries), guanyar completament la batalla ideològica de l’espoli fiscal i articulació de tota mena de xarxes i plataformes conjuntes amb les organitzacions socials i els partits d’esquerres. S’ha d’acabar, en definitiva, amb aquesta cultura política tan arrelada a Esquerra de voler fer tots els papers de l’auca, que tantes contradiccions i fuites ens comporta.

I les eines, hi són. En primer lloc, un esquerranisme suficient com per encarar la primera urgència (imprescindible, altrament, per anar acumulant forces en favor del Dret a Decidir) centrada a evitar la dualització de la societat catalana, per la qual cosa és imprescindible aturar el desballestament de les estructures públiques (educació, sanitat, serveis socials, pensions) que socialitzen mínimament la riquesa i aturar la precarietat salarial i contractual dels treballadors. En segon lloc, aprofundir en el republicanisme per tal d’abanderar la necessitat de regenerar un sistema democràtic incapaç d’adequar-se als canvis socials i culturals de la Catalunya del segle XXI i esmerçar-nos en la conquesta de nous drets de ciutadania o l’aplicació dels reconeguts només com a principis rectors (des de la laïcitat a la democràcia participativa reals). I, finalment, actuar de catalitzadors per tal de convertir en acció política l’assumpció cada vegada més arrelada de l’espoli fiscal a fi d’arrossegar el conjunt del catalanisme polític a plantar-se davant de l’administració espanyola (pròxima estació: Concert Econòmic).

En Joan Puigcercós deia l’altre dia que una part de l’electorat veu Esquerra com “instal·lats” en el sistema. Ben segur que la mirada seria distinta, si fa uns mesos haguéssim endegat la campanya (qui l’endegarà si Esquerra no la inicia?) en favor de la insubmissió fiscal. En definitiva, especialització i una mica més d’èpica; dit altrament: partit de gestió honrada i governança eficaç on s’escaigui i partit de lluita arreu.
I, si toca anar al “corner” a centrar, s’hi va!Mostra’n més…