(Publicat a “El Punt” el 7-Feb-10)
Si algun dia els catalans realment volem la independència, només hi haurà un obstacle que ens ho pugui impedir. Dic “realment”, perquè està clar que el procés serà qualsevol cosa menys senzill i tranquil però, si reclamem la nostra llibertat de manera democràtica i pacífica, qui aconseguirà privar-nos-en de manera indefinida?
La comunitat internacional ha establert quines considerava que eren les condicions suficients per accedir a la independència (Montenegro): una participació alta (50%) i, dins d’aquesta, una majoria no discutible (55%) de vots afirmatius. Si el Parlament de Catalunya declarés unilateralment la independència per a després validar la decisió amb un referèndum, com podria l’estat espanyol suportar el deteriorament per a la seva imatge internacional d’enviar tancs i soldats a ocupar una nació que s’expressa de manera pacífica? Com els hi mantindria durant una estada llarga? Això per no dir que fer córrer la sang dels catalans seria infinitament més intolerable, no només per a la comunitat internacional, sinó per a tots els espanyols de bona voluntat: com et pots mirar al mirall i tolerar la matança de persones que reclamen el seu dret de manera pacífica? Quines excuses et pots donar?
Aquest únic obstacle doncs, seria l’aparició de la violència. Amb ella, sigui sota forma d’atacs terroristes contra espanyols o interessos espanyols per part de grups que sorgissin “sorprenentment” del no-res com bolets; sigui sota la forma de desordres públics, aldarulls i ingovernabilitat, instigats i apadrinats de manera encoberta per l’estat espanyol; o sota qualsevol altra forma, la repressió passa a poder justificar-se, total o parcialment, més o menys convincentment, i iguala, ara ja amb només diferències de matisos, els repressors amb els reprimits. Totes les forces motrius que ens podrien haver impulsat cap a la llibertat en un context de no-violència, ara es fondrien com la neu al sol del migdia.
Així doncs, als catalans no ens convé la violència. Però això no ens representa cap problema perquè ja no la volem de cap manera per tres motius: per que no la volem, ens repugna i no ens agrada; per que no la volem, ens repugna i no ens agrada; i, per a que no hi hagi confusions, per que no la volem, ens repugna i no ens agrada. Això, a banda de que, des d’un punt de vista pragmàtic, intentar combatre un exercit modern com l’espanyol amb les armes i mitjans avui disponibles per als catalans, és la cosa més propera que pot haver-hi al suïcidi col•lectiu.
Les formes sota les quals es pot arranjar l’aparició de violència per a després poder orquestrar la repressió són moltes i molt variades: des de suposades accions txetxenes que “autoritzen” la repressió russa, fins a la creació de desordres a on un grup instigador que sap molt bé a on va arrossega a una multitud cega, com ens il•lustra Joan Sales a “El vent de la nit”, passant per l’assassinat de personatges incomodes, com l’Anna Politovskaia, per després penjar-li la llufa a qui es vol represaliar (els txetxens), etc…
Així, caldrà estar molt atents quan toqui per a poder sempre posar-nos la bena abans de la ferida i denunciar totes les maniobres encobertes que es puguin produïr. Amb aquesta finalitat, seria molt interessant saber quants i quins plans alternatius hi ha ara mateix als calaixos dels serveis secrets espanyols, el CNI, per a fer florir la violència a Catalunya el dia que vulguem reclamar la independència. I dic deliberadament “quants i quins” i no “si” perquè, de molt llarg, la major amenaça per al manteniment del status-quo de l’estat espanyol és la possibilitat de que Catalunya esdevingui independent.
Pot haver-hi qui, arribat fins aquí, pensi que tot això te un aire excessivament proper a la paranoia i a les “teories de la conspiració”, però cal tenir present que el mateix estat espanyol que no dubta a tancar diaris sense una justificació molt sòlida, encara que sigui l’únic que s’edita en una llengua (Egunkaria); que empra amenaces i coaccions per a impedir el desplegament de les seleccions catalanes; que no dubta a detenir o posar catalans a la presó sense justificació de tant en tant, per a que no deixem de tenir por (Núria Cadenas, Èric Bertran, Núria Pòrtulas, …) i al qual no li va tremolar el pols a l’hora de crear grups terroristes, amb un nombre de morts molt notable a l’esquena, quan li va convenir (GAL), de cap manera es quedarà impassible davant l’eventual independència de Catalunya.
