La bonança econòmica s’ha acabat i encara no hem tastat els “Oeufs en Cocotte”; això que tot just fa 10 anys abraçàvem el segle XXI eufòricament dringant platerets i cascavells, entremig dels grans beneficis dels especuladors, cotxes de luxe i plats d’ibèric amb foie-gras, (conegut pels “baixos fondos” com fuà-gras).
I avui em passejo pel poble; vull anar a comprar un parell de llibres que m’omplin el temps buit, i al passar pel davant de Can Toni em saluden tot dient: -què!, amunt i avall, oi?. Em sorprèn i només ric saludant cordialment amb un moviment de cap, i penso que té tota la raó la botiguera, doncs, a diferència d’abans, aprofito aquests nous dilluns que no tinc feina al despatx per fer quatre coses pel centre i això provoca que en un poble petit com el que visc passi per davant de qualsevol botiga més d’un cop o dos… i tres també.
La notable resistència dels mercats financers, l’alça inexorable dels tipus d’interès bancari i la cursileria no només han servit per reduir la pobresa si no per preparar la societat de la benanança amb el disbarat del 20% de la població sota el llindar de la misèria i per tant de l’exclusió social. Amb altres paraules, ho deia la premsa d’avui; jo només ho he retocat per fer-ho bonic i escriu-vos-ho aquí.
Tothom ho deia però ningú s’ho creia fins que tot se n’ha anat en orris: el treball a la construcció, el sistema financer, la bombolla immobiliària, i ha tornat l’amenaça feixista a gran escala, la crisi política, els cementiris nuclears, el Louis Vuitton de la Barberà i els pisos de 30 metres.
Així que amb el panorama social, polític i econòmic que se’ns presenta just davant jo “toco el dos” ràpidament que el tres ja és fora i que pagui l’últim.
