Quantes vegades m’he trobat catalans i espanyols residint a Catalunya que en saber de les meues tendències clarament independentistes, després de mig acusar-me d’ignorant i estret de mires, han intentat fer valer llurs arguments pro-espanyolistes amb comentaris i explicacions vàries, però tots amb un rerefons similar basat en el fet que jo mai havia estat suficientment allunyat del país com per adonar-me de l’estupidesa i inutilitat de la lluita Catalunya-Spain en el sí de la immensitat del món globalitzat en que vivim. Conèixer i descobrir noves cultures, enriquir-me amb noves amistats i adquirir visions globalment més àmplies i avançades, suposadament, m’havia d’ajudar a trobar el sentit de la forçada submissió de Catalunya vers els invasors espanyols.
Sembla que la majoria d’aquestes persones havien vist la llum a mesura que anaven posant quilòmetres entre ells i la trista realitat de la relació del nostre país amb el país veí. I veure la llum, en aquests casos, equivalia a veure tal relació com una espècie de relació de parella, on els estira-i-arronsa són freqüents, però, al cap i a la fi els dos pobles s’estimen i conviuen agermanats sota una mateixa bandera.
Doncs bé, ara ja fa força temps que observo la realitat del nostre país des de certa distància, concretament nou hores i moltíssims quilòmetres, i puc assegurar-vos que, des de lluny, igual que quan l’estàs trepitjant, la grandesa de Catalunya depèn de com te la miris, lògicament, si l’observes amb la mirada posada sobre el mapa, és un país petit-petit, però, d’altra banda quan deixes caure les parpelles i permets que la teua ment traci la grandesa de Catalunya vista a través del teu cor, t’adones que Catalunya és ENORME. Diríem que, parlant en termes filòsofics, la visió física i metafísica serien radicalment oposades.
Així que, cada cop que algú em pregunta: ‘where are you from?’, a lo que responc: ‘From Barcelona’, i acostuma a seguir: ‘ah! Barcelona – Spain’, continuat per la meua part amb un: ‘No, Barcelona-Catalunya… (i tot un bla-bla-bla que serveix per a què el meu interlocutor em prengui molt seriosament)’, m’adono que, Catalunya i l’orgull que sento de ser català creixen, metafísicament, proporcionalment a la inadversió que sento per un país opressor i antidemocràtic com Spain amb el qual no m’identifico ni m’identificaré mai enlloc!.
A tots aquells que en un moment o altre han intentat alliçonar-me amb fantasies vàries sobre l’acceptació d’una identitat nacional aliena lligada a una forta igualació de la visió física i metafísica del nostre país, només em queda que felicitar-los per haver tingut la possibilitat d’identificar-se arreu amb un passaport que senten com a propi, pel que a mi respecta, vaig creuant fronteres amb una identitat falsa que m’ha estat adjudicada per decret, a la ‘espanyola’, mentre m’aguanto la vomitera cada cop que el passaport amb la paraula ‘ESPAÑA’ a la portada surt de la meua butxaca. De manera que, per evitar que hem continuin identificant com a espanyol, molt seriosament estic considerant la possibilitat d’adquirir algun tipus de doble nacionalitat europea perquè preferiria creuar fronteres amb un passaport italià, alemà o austríac, tot esperant el 2014 o quan sigui que aconseguim la independència. Per tant, anuncio: es busca companya de fatigues! Requisits: tenir un passaport europeu diferent a l’espanyol.
Mentrestant, com que mal de molts consol de tontos, acabo de conèixer un noi que a la típica pregunta: ‘where are you from?’, m’ha respòs: ‘I’m from Kurdistanê’.
Gerard Ollé – aramuntí – pallarès – lleidatà – català – europeu.
