Un dels centres, poder el més destacat, de la meva atenció lectora són les novel·les negres. Sens dubte el meu preferit és Simenon i el comissari Maigret, però trobo en Donna Leon una molt bona autora, amb trames que m’interessen en la ficció però que em porten a la realitat de forma desesperant.
Acabo de llegir “Mort en un país estrany”, ambientada, com totes les aventures de Brunetti, a Venècia i on va destapant la corrupció, les relacions amb la màfia, les corrupteles de l’administració, el silenci social… i llegit com a novel·la ha estat magnífic; llegit com a relat d’una lectura de la realitat italiana interessant i trobar similituds en el dia a dia, desencantador.
Fa uns dies Dacia Maraini, una altra autora necessària en qualsevol biblioteca, deia en una entrevista “Per què Itàlia no s'allibera de la màfia? Perquè el poder està implicat. Té velles relacions amb molts polítics. Tota la Democràcia Cristiana, els socialistes han estat a vegades d'acord amb la Màfia, i també Silvio Berlusconi, clarament”. Així la visibilitat que tenen aquestes relacions és important, el fet que la gent sàpiga el que passa és fonamental però … perquè no s’arregla?
La translació del que passa a Itàlia al que està passant en la política de l’Estat espanyol és inevitable. En un procés de canvi social s’han fet visibles els negocis bruts. Hi ha qui diu que el viratge nacional de CiU cap a una posició més radical a favor del dret a decidir ha portat els serveis secrets espanyols a destapar els negocis bruts, els corruptes i llurs estratagemes. Però aquesta és una part, perquè als polítics d’Espanya tampoc els va millor: Bárcenas destapa i fa servir el ventilador i estan sortint els draps bruts, les connexions diverses, els sobres, comptabilitats B i negocis podrits. Els ERO andalusos també esquitxen la dita oposició i el descreïment de la gent en les institucions polítiques es va fent cada cop més gran.
Hi ha plataformes ciutadanes que lluiten diàriament i denuncien però també molt escepticisme, que passarà amb tot plegat? Serà un boom mediàtic i després ho tornaran a tapar… com sempre? La crisi, la corrupció, la manca d’expectatives laborals… porten al desencís i la manca d’esperances, a pensar que aquell “que tot canviï perquè tot segueixi igual” – que Tomassi di Lampedussa va posar en boca de Don Fabrizio, a la Sicilia ocupada per Garibaldi- és una realitat inamovible.
En una època en que la realitat és complexa i es reclamen respostes simples, en què hom cerca un gran lideratge que ens tregui de la situació invivible, en que es veu com a inevitable anar a menys… tot plegat viscut des de la privacitat, sense esperança en el comú, pensant en quela protesta no porta enlloc en que la lluita ens porta a l’anatema, perquè així ho veuen les lleis de quès ens doten. Els discursos simples no serveixen sinó per escalfar ànims, els grans lideratges han mostrat que difícilment amb el carisma se surt de les crisis i els rescats bancaris ens fan veure que les retallades només s’apliquen a la majoria.
La literatura ens ajuda a veure i entendre la realitat que vivim, la visió crítica a analitzar-la i l’acció política a combatre les seves perversions.
