Dilluns, 25 de maig de 2020 - Edició 669
La República

L’excusa perfecta de CiU (a la fi)

Les coses es van aclarint, vull dir aclarint de facto, perquè alguns, tristament no gaires, ja les teníem clares no pas des de l’inici de l’anomenat procés, això que jo […]

Ricard Biel
Ricard Biel 09/12/2014

Les coses es van aclarint, vull dir aclarint de facto, perquè alguns, tristament no gaires, ja les teníem clares no pas des de l’inici de l’anomenat procés, això que jo anomeno presa de pèl, com de fet el nom ridículament pompós indica, sinó des que tenim ús de raó. I també tristament val a dir que no es tractava de tenir una ment preclara per preveure res tractant-se dels catalans, sinó simplement dues neurones avingudes, dos ulls, o fins i tot manca d’ulls, perquè amb dues, una o mitja orella n’hi ha prou per copsar de seguida quina és la penosa naturalesa del català mitjà, i per tant què se’n pot esperar, és a dir: res. I repeteixo per qui encara no se n’hagi assabentat: del català mitjà, fidel reflex dels polítics que vota, nacionalment no es pot esperar res de res, tret naturalment que a la imbecil·litat se la consideri alguna cosa més que res.

Sento que últimament Oriol Junqueras parla preocupat de la desacceleració actual de l’efervescència independentista, tan punyent fins al dia 9-N. No li falta raó, però espero que no se n’hagi sorprès, perquè jo, que no sóc polític, remeto el lector a llegir qualsevol dels meus articles anteriors al 9-N, quan ja vaig avisar repetidament que era un error, de fet una entabanada monumental de CiU plantejar –vendre– el 9-N com un objectiu en comptes d’un mer instrument, i a sobre d’efecte limitat o nul si després no es feien bé les coses, o com a mínim partint del convenciment. Per això ara ens trobem amb el que ens trobem, amb la gent estúpidament frustrada. I seria imperdonable afirmar que les desavinences entre els partits dits sobiranistes són responsables del desinflament actual del poble. De fet és legítim afirmar-ho, però passa que aquesta afirmació, si bé demostra la indigència mental i moral de qui la fa –per això no és estrany que la facin la majoria de catalans–, també equival a reconèixer que el nou independentisme és de pa sucat amb oli, tou com la mantega i fràgil com el cristall: puta merda, vaja. I això, també no em vaig cansar ni em canso de repetir-ho.

Ara els catalans es posen les mans al cap perquè Esquerra i CiU no es posen d’acord per a la llista única, i no vull ni saber com reaccionaran davant el recent avís del gran Francesc Homs sobre esgotar la legislatura fins al 2016 si no s’accepta la llista, cosa que només demostra que, més enllà de la raó o desraó de la llista única, CiU estava esperant la més mínima excusa per refredar, o sigui avortar el que ella mateixa ha batejat de procés, un nom per alimentar la fantasia de la qual ella mateixa s’encarregarà d’evaporar a conveniència. Per tant, el problema des del primer moment, és a dir des de fa dos anys, no ha estat de llistes ni de res més que no fos de voluntat real. A partir d’ara, CiU, que per cert ja malda per continuar-nos enquistant en l'autonomisme aprovant pressupostos espanyols en comptes de recaptant a curt termini impostos dels catalans, justificarà el seu refredament del procés amb el fet d’haver fet una proposta de llista única que no ha estat acceptada per Esquerra. El rebuig de la seva proposta, per enraonat que hagi estat, servirà des d’ara a CiU com el pretext que fa temps que buscaven desesperadament per avortar l’independentisme. I el pretext li haurà propiciat Esquerra. Jugada perfecta, doncs, que val a dir que només s’ha pogut produir gràcies al poble que CiU té davant, un poble que és com una cabra al bosc: s’empassa tot el que arreplega.

No cal ser politòleg per entendre que tot hipotètic acord entre la postura de CiU i la d'Esquerra amb el tema llista haurà de ser per força un xurro integral, per la mateixa raó que en futbol no es pot pretendre llançar una falta a mitges, amb dos jugadors xutant alhora. A la vida, repartir raons pot quedar molt bé, però de vegades la raó la té un i això exclou la dels altres. Compartir raons equival sovint a posar aigua al vi, i aquest és el cas que ens ocupa. Tot plegat no significa necessàriament que Esquerra l’hagi vessada en res, perquè fins i tot considerant un encert el seu rebuig a la proposta de llista única de CiU, el resultat davant l’opinió pública és el mateix: Esquerra rebutja la proposta de CiU. De manera que, amb raó o sense, la cosa queda com que CiU mou fitxa i Esquerra posa bastons a les rodes al procés independentista. Com sempre amb aquest poble, triomf del simplisme, triomf de la demagògia. Triomf de CiU. Triomf de l’autonomisme espanyol. I els d’Esquerra ja s’hi poden posar fulles, ja poden desfer-se amb explicacions, que això ni Déu no ho canviarà i d’això, d’aquesta entabanada miserable al mateix nivell del poble miserable que se l’empassa, viurà CiU, i triomfalment, com a mínim un parell d’anys més. Fantàstic poble, aquest. En fi. D’on no n’hi ha no en pot rajar, i resulta que no n’hi ha hagut mai. Res. Que Esquerra i l’independentisme en general no es posin pedres al fetge: no hi ha hagut res a fer des del principi.

Ricard Biel

Relacionats