Divendres, 18 de juny de 2021 - Edició 1058
La República

L’ètica i la corrupció espanyola esquitxen tothom

Ahir va esclatar la bomba dels sous per dietes atorgats per la Federació de Municipis de Catalunya en l’època que va estar dirigida pel socialista Manuel Bustos, l’ex alcalde socialista […]

El Dietari del Procés
El Dietari del Procés 04/07/2014

Ahir va esclatar la bomba dels sous per dietes atorgats per la Federació de Municipis de Catalunya en l’època que va estar dirigida pel socialista Manuel Bustos, l’ex alcalde socialista de Sabadell ja perseguit per d’altres casos de corrupció com ara el Mercuri. Amb la gestió del PSC al capdavant, n’han sortit esquitxats la resta dels principals partits de Catalunya: CiU, ERC, PP i ICV. En la majoria dels casos la vergonya i en d’altres el sentiment d’engany, ha fet que ràpidament molts alcaldes hagin retornat els diners i s’estudiï l’abandó de la FMC.
 

Quins sous haurien de tenir els alcaldes en una Catalunya independent? I els regidors o els diputats? Diuen que els polítics cobren perquè sinó es perdria la igualtat d’oportunitats per poder esdevenir representants del poble. És a dir, que només s’hi posarien les persones que no depenen d’aquest sou. Malgrat això, la corrupció segueix existint, i això només respon a dues circumstàncies: la honestedat personal, i, en menor grau, l’alçada moral de l’arquitectura estatal, en aquest cas l’Estat espanyol. Un no agafa allò que no li pertany si no vol, altra cosa és que algú hagi pogut ser enganyat; i una altra és la influència que pugui fer una cultura política on qui no roba és ruc.
 

A la majoria de municipis, la situació dels regidors i els alcaldes és precària o d’amor a l’art. És just que als pobles es cobri per la feina feta, igual que es cobra als parlaments, i en la resta de professions. Avui a Catalunya tenim l’oportunitat de partir de zero: noves lleis i noves maneres de fer per regenerar la política i generar així una nova ètica del poder com a exemple per a la societat. Això respondria a les expectatives d’una democràcia modèlica pel segle XXI. La limitació temporal dels càrrecs (8, 12 anys) evitaria les temptacions del poder? En termes de regeneració democràtica probablement sí, però la temptació econòmica hi seguiria essent. Potser l’equilibri estaria en retribuir els nostres representants per objectius, i si no s’assoleixen uns objectius (un esforç, un treball, un resultat), aquest representant és immediatament substituït per un altre.
 

L’expressió “apoltronar-se” tant popular avui dia i que ha fet tant de mal a la política, respon precisament als vicis actuals que acabem de descriure: l’acomodament en el càrrec durant anys (escalfar la poltrona), amb sous desproporcionats a raó de la seva escassa inactivitat. El paradigma de tot això és el Senat. Si cerquem, per exemple, l’activitat que hi apareix d’Alícia Sánchez-Camacho, trobarem que ha fet 1 pregunta i 2 projectes de llei com a total en tots els plenaris en què ha participat. La resta ha estat anar pitjant el botó a les votacions a la cambra alta espanyola. La presidenta del PP català porta 2 mandats al Senat. Aquesta minsa activitat justifica el seu sou? Podríem trobar algú que gestionés aquest escó de forma més productiva? Potser podríem començar per importar i donar valor als rànquings de productivitat que es fan al Parlament Europeu, on Raül Romeva sempre havia sortit molt ben parat. Perquè no comencem a regenerar de veritat?

Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari 2014