Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

L’estratègia de la ceba, un camí de resistència cap a la llibertat (2/1/2018)

L’estratègia de la ceba, un camí de resistència cap a la llibertat (2/1/2018) La nova etapa de repressió espanyola, des del nacionalisme monàrquic, passarà, com sembla per la inhabilitació dels […]

Vicenç Plans
Vicenç Plans 02/02/2018

L’estratègia de la ceba, un camí de resistència cap a la llibertat (2/1/2018)

La nova etapa de repressió espanyola, des del nacionalisme monàrquic, passarà, com sembla per la inhabilitació dels polítics que van ésser contemporanis amb el referèndum d’autodeterminació vinculant de l’1 d’octubre de 2017. És un pas més, anunciat des d’instàncies executives espanyoles, en detriment de la suposada independència judicial, que suposarà, en contra del que manifesten, un nou atac a la democràcia catalana, al seu pacífic poble i als dret polítics universals.

La situació catalana, amb la seva permanència històrica, és un cas de llibre per la recuperació de les llibertats polítiques i la defensa dels drets fonamentals, i com a tal, no és un tema desconegut des de la perspectiva teòrica com molta gent ha treballat i estudiat en el passat i ho continua fent en el present.

La teoria de la insurrecció, en general, parla de processos revolucionaris, com desencadenants violentament organitzats per derrocar, per la via de fet, una determinada estructura política entesa àmpliament com opressiva. Aquestes dinàmiques polítiques sovint  desemboquen en guerres, i moltes vegades el resultat ha suposat políticament un fracàs absolut, afegint-hi un elevat cost humà, familiar i social.

La perspectiva europea suposa una base constitucionalista que canvia la teoria exposada. El constitucionalisme modern, com ordenament jurídic, fa prevaldre, tot i que no ho sembli en el cas espanyol, el reconeixement de drets i llibertats per damunt de la permanència del propi sistema institucional, que en el cas espanyol s’assimila fàcilment a la protecció de la seva unitat administrativa i governamental, sense necessitat de que sigui estrictament territorial.

El constitucionalisme, almenys en l’aproximació catalana, és una eina que desenvolupa un estat de dret que incorporaria de forma pràctica el dret de resistència política. Per això, de la lectura constitucional, les propostes jurídiques de partida per plantejar els límits de l’activitat policíaca durant l’1 d’octubre de 2017, el referèndum d’autodeterminació, són molt diferents entre els Mossos d’Esquadra, i el bàndol de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional.

El coordinador espanyol de l’operatiu ho diu clarament al manifestar que l’imperi de la llei seria implacable encara que atemptés directament sobre la pacífica convivència ciutadana, en l’acció de resistència política per manifestar la seva determinació usant el sistema de votacions referendari.

La visió espanyola, escorada per les forces nacionalistes i monàrquiques, ha esdevingut un llastre molt greu pel desenvolupament d’un constitucionalisme en el que el dret polític a la resistència tingui una protecció dins dels àmbit de la participació política, la llibertat d’expressió, el dret de reunió,… com a drets i llibertats fonamentals que són indiscutiblement inherents a l’herència europea i la voluntat majoritària.

El repte que plantegen els catalans a Europa i a Espanya. des de la proclamació de la república catalana, és doble: una exposició dels valors de la justícia i de la llibertat , per una banda, i de l’altra, la descomposició d’una complexitat molt sensible en la dinàmica d’altres pobles i nacions d’Europa i del món.

Si la solució, per activa o per passiva, és la limitació de llibertats, de persones concretes (presos polítics) i de les mínimes institucions pròpies (intervenció amb l’art. 155), en la dimensió democràtica, i sense entrar en valoracions militars, la resistència política s’esdevé com un requisit per revaloritzar sortides pacífiques i ciutadanes.

Fins ara, el que s’ha esdevingut des del 2010, després de la sentència que va enfonsar l’equilibri democràtic per actualitzar l’estatut d’autonomia de Catalunya del 2006, no fa si no preparar el que serà un camí de desgast de carreres polítiques, tot enviant molts catalans, indefensos i noviolents a les presons espanyoles, o bé, amb més audàcia, construint el govern republicà des de l’exili. En una renovació contínua, i sense fi, com resistència política que és un dret col·lectiu inalienable.

 ©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
 

Relacionats