Va ser una manifestació autènticament històrica. Les xifres de participació sempre són una qüestió complicada, encara que, al meu entendre, es pot parlar clarament de més d’un milió i mig de manifestants. De tota manera, el més important, el més transcendental d’aquella gernació independentista ha estat que va ser una manifestació modèlica; és a dir, pacífica, cívica, intergeneracional, interclassista i territorial. La capital de la nació va ser ocupada per milers de ciutadans dels quatre racons de la rica i variada geografia catalana.
Les raons de la concentració, d’aquesta multitudinària protesta sobiranista, d’aquesta munió d’estelades són diverses, però no s’ha produït per generació espontània, ni per casualitat. La cosa es venia covant des de fa una pila d’anys. Potser en els darrers deu o dotze anys s’ha reactivat el procés –i la brutal crisi estructural que patim ha contribuït a accelerar-ho–, encara que han estat fonamentals les dues darrers macromanifestacions, la del 2007 –pel maltracte en les infraestructures– i la del 2010 –per la presa de pèl de l’Estatut – . No hi ha dubte que els catalans han dit prou amb tots els ets i uts a tanta ignomínia: els ciutadans de Catalunya n’estaven, n’estan fins al capdamunt. Des de l’altiplà no s’ha entès res, ni s’ha tingut voluntat de transigir. Ara ja no són viables les solucions federals ni confederals: s’ha fet tard. No podem perdre més el temps. Aquí l’alternativa és un divorci, el més amistós possible (però vigilant de no anar-hi amb el lliri a la mà). Ara toca treballar de valent –amb la millor fórmula jurídica i política– per fer possible l’encaix de Catalunya dintre de la UE i poder continuar a l’euro.
A partir d’aquest moment hem de passar dels independentistes a la independència. Hem de posar tota la carn a la graella per tal d’explicar, acuradament, arreu del món, que l’estat català no és cap utopia i, sobretot, que serà positiu, i contribuirà a l’estabilitat pel conjunt del vell continent.
Ha arribat el moment de mullar-se, de fer política de debò. Cal fer realitat allò de la descolonització interna de la UE, per tal d’impulsar, d’una forma efectiva, la renovació i l’enfortiment d’una Unió Europea molt pansida i massa allunyada dels ciutadans de base. En qualsevol cas, Catalunya ha d’estar-hi present: hem de tenir via directa a Brussel•les sense passar per Madrid.
