L’espasa de Rita Barberà

La llegenda de Dàmocles fa referència a un cortesà excessivament adulador i inconscient que repetia sovint la sort que tenia el seu rei Dionísia per atresorar gran poder i riquesa, el rei li va proposar canviar-se per ell durant un dia, així Dàmocles va gaudir d’un gran banquet i de tots els privilegis del monarca fins que en determinat moment, va mirar cap amunt i va observar com una afilada espasa penjava dalt del seu cap lligada per un únic pel de crin de cavall. El que el rei Dionísia volia fer veure al cortesà és el perill que s’instal·la en determinades persones que ostenten gran poder o una situació afortunada, doncs en qualsevol moment els pot ser arravatada.
 
Els habitants de l’horta sud vivim en lloc privilegiat, envoltats de camps i prop de la devesa i l’Albufera, però hem patit la desgràcia que aquesta porció de terra ha sigut amargament bombardejada d'infraestructures: el nou llit del riu Túria que recorre com una gran cicatriu la comarca d'est a oest, també varen instal·lar una depuradora que de sempre ha produït males olors en el seu funcionament habitual, i que hui en dia també fa pudor a corrupció, asfaltaren la terra i crearen grans autovies que sembren l’entorn de contaminació acústica i pol·lució com la V-30 i la V-31 o la CV-500 que a més separa El Saler del seu port albuferenc, instal·laren bases de contenidors deformant el paisatge en els grans caixons de colorins, i varen demostrar fins on pot arribar la seua ambició inconscient quan varen destruir La Punta per fer l’actual desert de la ZAL.
 
Diuen que nosaltres ens quedem en el passat, que anem contra el progrés, i que a més l’agricultura minifundista a València ja no és rendible, doncs bé l'horta si és rendible i no gràcies a les polítiques dels últims anys, si no gràcies als nostres llauradors que són forts, valents i treballadors i trauen avant les collites lluitant contra multitud de dificultats. Nosaltres no volem un progrés que implica la destrucció del patrimoni i la degradació de l’entorn, nosaltres no vivim en el passat, però coneguem i estimem les nostres arrels, sabem que va ser l’horta la que va salvar els nostres iaios de la carestia i la fam durant la postguerra, sabem que aquesta terra rabiosament fèrtil va ser el principal atractiu de tots aquells que varen viure ací durant segles, va ser l’agricultura la que ens va donar prosperitat en el passat, no podem trair ara a aquesta mare que és l’horta, no l’oblidem ni la deixem caure baix l’espasa del fals progrés.
 
Ja ens han clavat moltes infraestructures, sabem que moltes són necessàries, però ja no volem més destrucció, el paisatge no suporta més ingerències.Com diu el meu iaio “en tots els llocs hi ha cases i carrers” però només ací tenim l’horta de València, i no només l'hem de salvar, l'hem de conéixer, donar-la a conéixer al món, rentabilitzar-la, estimar-la, viure-la, és nostra, gaudim d’ella.
 
La gent que vivim a Castellar-l'Oliveral som gent afortunada, estem en un espai obert i verd proper a un parc natural i al costat de la gran capital, però de la mateixa manera que Dàmocles tenim al damunt nostre una espasa molt afiliada, l’espasa de Rita Barberà que en qualsevol moment, pot esbiaixar el territori, que té el poder d'apunyalar el paisatge. Són molts els veïns que ja foren expropiats ells o el seus ascendents d'indrets com Sant Antoni, La Torreta o La Punta, que estan farts de viure amb l’incertesa d’un nou desallotjament, de la instal·lació d'una nova infraestructura o d'una ampliació d’autovies, el temps de les espases, de les fredes línies sobre plànols que no tenen en compte les persones que xafen, els temps d’asfaltar el món i d’empedrar la vida, eixos temps han d’acabar, perquè les espases només que fan talls, fan sagnar i deixen cicatrius, senyora Rita enfunde la seua espasa perquè la gent del poble hem abraçat el nostre paisatge, les nostres arrels i les nostres cases, i hem dit prou. No al PGOU.
 
Alejandro Ramon Àlvarez, veí de Castellar-L'Oliveral