És ben trist, un país en silenci. I ja sabeu que nosaltres en venim d’un d’antic i molt llarg, que deia aquell valencià de la guitarra. En venim, i encara hi som, malauradament.
És aquest mutisme que tan bé va als que mouen les marionetes. Les marionetes som nosaltres; i els titellaires? Qui són els titellaires? Uns diran que són els polítics, però no, no ens enganyem, els polítics potser sí que mouen fils, però n’hi ha uns altres encara més amunt, a qui costa molt de reconèixer, poders fàctics, que actuen de titellaires majors. Són ells qui fan moure els polítics, i després són els polítics qui ens mouen a nosaltres. En resum, que uns manen, uns altres són la veu del seu amo (per bona fe, per inoperància, perquè estan lligats de mans, per servilisme, cada cas és un món), i després arribem els pobres desgraciadets. Quin putada, oi?, ser al final de tot d’aquest embolic de fils?
El tema és que de cop i volta, una part d’aquestes marionetes va decidir d’indignar-se i un servidor encara no hi havia dit la seva (ho sé, tampoc estàveu patint ni res de tot això), segurament perquè no acabo de tenir una opinió formada sinó més aviat algunes idees contraposades. Però va, les exposo perquè si no rebento i així em quedo tranquil (gràcies d’avançada per fer-me de psicòlegs).
Com a concepte, em sembla bé. De fet, em sembla perfecte. Que hi hagi qui s’adoni que estem entortolligats i vulgui lluitar per canviar la situació és, crec, una notícia que tothom (totes les marionetes, entenguem-nos) hauria de celebrar. No hi ha pitjor pres que el que es creu lliure i s’estiragassa a la seva cel·la de dos per dos (que són quatre) amb cara de satisfacció.
Que s’hagi fet seguidisme d’una cosa nascuda a Espanya ja m’agrada menys. És una manera subtil de reconèixer que som dins d’un mateix país, i no em barrufa. Els simbolismes cal cuidar-los.
De la mateixa manera, tot i així, em produeix urticària aquella cançoneta perdonavides que sentencia des del sofà que els indignats són uns somniatruites, que és una rebequeria de criatures mimades, que tal dia farà un any i tot continuarà igual… Molt bé, d’acord, potser no giraran el món com un mitjó, però ja està bé que les marionetes haguem après a fer-nos sentir, no?
Que calguin tants debats per reconèixer el dret d’autodeterminació m’emprenya. O m’indigna. Em costa donar suport a la lluita social sense la lluita nacional. Però prenguem-nos-ho com una oportunitat per argumentar sòlidament les nostres idees i per arrossegar cap al nostre terreny a qui s’hi avingui. I per retratar els que més que a una democràcia real aspiren, encara avui, a allò de l’una-grande-y-libre.
Sigui com sigui, ha estat un bon punt de partida i, sobretot, un bon punt de trobada. Les marionetes han decidit unir-se en les diferències i posar-se a treballar. S’han conegut, han parlat i han buscat estratègies per aconseguir, si més no, tenir uns fils més llargs amb l’objectiu d’acabar-los tallant. Els titellaries que tenim just a sobre potser en prendran nota i qui sap si fins i tot els titellaires majors es posaran a tremolar.
A partir d’aquí, somiem que s’estigui acabant el silenci antic i molt llarg i no oblidem que hi ha una bona feinada per fer.
