Heu llegit bé: em refereixo a la dependència, l’etiqueta que correspon a l’estatus polític contrari al que desitgen per al seu país milions de catalans. Tot sovint, saberuts opinadors partidaris de l’ordre, l’estabilitat i l’statu quo (molts d’ells, per cert, que es reclamen decididament d’esquerres!), als quals veiem, sovint amb vergonya aliena, al servei i de bracet de l’establishment per aturar el procés d’independència del nostre país, acostumen a posar de relleu en les seves compareixences als mitjans, a la mínima oportunitat, les múltiples incerteses que genera el procés. Tot és dubte i foscor, combinada amb una exigència absoluta de certesa en el que passarà. Un filar prim que, naturalment, no apliquen a l’altra cara de la moneda, al revers, a les conseqüències del manteniment de la situació actual de dependència. Aquí no cal explicar res. És l’estat natural de les coses. Cap referència a què serà de les nostres pensions dins Espanya. O del pagament d’un deute desbocat als nostres creditors internacionals.
Fa anys que alguns ens esforcem a avisar. Cal deixar caure el lliri a la mà. Algú (amb mala llet, la mateixa que hi posen ells) ha d’encetar d’una vegada el debat públic, seriós, en tots els àmbits, amb dades prospectives, sobre les conseqüències de no assolir la independència en un termini de temps raonable. Cal començar a emprar també (com fan tots els qui volen blindar l’statu quo arreu del món) l’estratègia de la por. Expliquem-ho ben clar: el percentatge dels espanyols que volen immobilisme en el repartiment del poder territorial al Regne d’Espanya o fins i tot menys autonomia és d’un 64% (inclosos catalans i bascos!). És a dir, mantenir la dependència ens garanteix una ofensiva brutal contra les escorrialles que ens queden d’autogovern de manera permanent, especialment, quan els cicles polítics portin al poder la dreta espanyola continuadora del franquisme. Expliquem-ho arreu i a tothom: la independència té costos de transició; la dependència, de liquidació.
