Dimarts, 21 de setembre de 2021 - Edició 1153
La República

Les idees clares de Jordi Pujol

Jordi Pujol ha declarat que en els últims sis anys a Catalunya li han faltat ‘idees clares’. Ho trobo fascinant, de debò. Normalment s’acusa a l’oposició de torn de criticar […]

Joan Camp
Joan Camp 14/10/2008

Jordi Pujol ha declarat que en els últims sis anys a Catalunya li han faltat ‘idees clares’. Ho trobo fascinant, de debò. Normalment s’acusa a l’oposició de torn de criticar tot el que fa el govern de torn, sigui el que sigui, sota la possibilitat de que tot allò que critiquen, haurà de ser defensat i complert per ells mateixos quan manin, si és que arriben a manar mai. Però en el cas de Jordi Pujol, que ha governat durant 23 anys seguits, senzillament no pot fer aquestes declaracions.

No es pot haver estat quasi un quart de segle manant, sense permetre un relleu generacional natural en el si del seu partit, i llavors criticar que qualsevol altre partit només treballa per mantenir una poltrona. Però el que és més greu és que Pujol vulgui donar lliçons sobre ‘idees clares’, quan el partit que el va fundar i guiar durant tants anys, mai en va tenir d’idees clares. Ni tan sols les té ara.

Quan Esquerra defensa l’independentisme, ho fa amb un horitzó clar i senzill d’entendre. El sostre de l’independentisme és la independència. A la seva manera, inclús els federalistes (si és que encara en queda algun de viu) també opta per un sostre polític. Hi ha cert marge d’error en aquests límits federalistes, però la idea també queda més o menys clara amb facilitat. Però el sobiranisme que proclamava Jordi Pujol, no és en absolut una idea clara. Ans tot el contrari, encara ningú sap exactament quina és la diferència entre independentisme i sobiranisme. I mira que ha arribat a fer mal al poble català aquesta controvèrsia. Però el partit de Jordi Pujol no s’ha declarat mai públicament independentista. I potser molts em diran que l’erro, i que Convergència és independetista. I segurament ho és, perquè jo mateix conec un munt de gent propera a aquest partit que és indubtablement independentista. Però quan es tracta de definir-ho en paraules, el terme independentisme sembla que molesta massa.

Sempre m’he preguntat si la idea clara del sobiranisme es limita només a allò, també tan clar, del peix al cove. Una mica com sense rumb. Només anar fent i anar rascant fins on es pugui. En direcció independentista fins i tot. Però sense saber del cert si era la direcció correcta. Per això el partit ha anat tranquilament donant voltes, merejant la perdiu, i intentant agrupar votants amb ideologies molt diverses. El paradigma de les idees clares, vaja. Un partit independentista, que a la vegada no ho és, però que sí que és catalanista i nacionalista. I un, després de tants anys ja no entén res. De fet estic segur que aquesta eterna ambigüitat ha acabat portant tants vots a Esquerra.

Catalunya no es pot permetre anar rascant competències, ara una, ara una altra, ara ens retallen per aquí, ara apedacem per allà. Això no és tenir cap idea clara. Precisament això és no tenir res clar, perquè de català se n’és o no se n’és. No s’hi val ser-ho només a mitges. La idea clara és anar a tal lloc, i fer tots els esforços necessaris per no desviar-se del camí. Anar a pas ferm i dret, sense pauses, amb un objectiu clar. Tenir idees clares és només seguir una línia recta.

I la Generalitat de Catalunya és ben cert que no té una línia recta ara mateix. HI ha tres partits, on cadascún estira tant com pot a la resta per tal de portar-los cap al seu camí. Cap a la seva recta. Cap al seu objectiu. Objectius, clars d’entendre tots tres, però molt distants entre si. I hi enterren un munt de recursos, temps i diners. Contra això no hi dedicaré cap defensa. En aquest sentit, la Convergència de Pujol era almenys més unitària. Tot un partit unit en el gris de l’ambigüitat. Gràcies a un líder amb l’única idea clara de perpetuar-se, amb notable èxit, fins a la fi.