Dimecres, 13 de Novembre de 2019 - Edició 475
La República

Les eleccions oblidades

Les eleccions oblidades o no tan oblidades, s’acosten. Després de la primera reacció, molt contundent i necessària a la sentència contra l’empresonament dels presos polítics i els Jordis, avui dissabte […]

El Dietari del Procés
El Dietari del Procés 19/10/2019

Les eleccions oblidades o no tan oblidades, s’acosten. Després de la primera reacció, molt contundent i necessària a la sentència contra l’empresonament dels presos polítics i els Jordis, avui dissabte han entrat en escena els partits, que s’han recordat que d’aquí a tres setmanes hi ha eleccions.
 

Els primers a fer-ho han estat a la CUP, que amb una roda de premsa s’han donat per reactivats i han exigit la dimissió de Miquel Buch. També han proposat una Taula Internacional de diàleg, i la proposta que ha circulat més, una trobada amb tots els càrrecs electes del país, tant del Parlament com dels ajuntaments i demés. La proposta no ha rebut, de moment, la resposta positiva de la resta de formacions, per tant, segurament acabarà essent una trobada dels seus càrrecs. La CUP entra amb força, conscient també que la lluita al carrer és la que ells sempre han defensat, i més si és contra la policia també, i això els beneficia electoralment.
 

Menys sort ha tingut Gabriel Rufián, que ha fet difusió d’una convocatòria que circulava per aquesta tarda d’En Peu de Pau, una de les organitzacions que està difonent la lluita no violència des de 2017. La mateixa organització n’ha denunciat l’ús partidista, i quan Rufián ha aparegut a la mobilització, ha estat escridassat pels independentistes presents. El polític català ha seguit l’exemple d’altres com José Rodríguez, també d’ERC, que porta tota la setmana mobilitzant-se, des de la manifestació de l’aeroport, perquè no hi hagi càrregues. La gent l’ha escridassat igualment. Els republicans passen per un mal moment a nivell comunicatiu i s’estan veient eclipsats per la deriva dels Mossos en compartir govern. Són les contradiccions de governar, en el fons. El Jovent Republicà, les seves joventuts, sí que han parlat amb més claredat: Buch dimissió.
 

Pel que fa a JxC, el conseller Buch segueix creant molta animadversió cada vegada que obre la boca. Una fotografia amb Marlaska, que està coordinant els dispositius policials espanyols des d’aquí, és demolidora. Quim Torra ha intentat tornar a prendre la iniciativa i ha trucat un parell de vegades a Pedro Sánchez. Però sense èxit. El president espanyol en funcions defuig constantment el diàleg, perquè és el primer que no es vol barrejar amb els independentistes a tres setmanes de les eleccions, però les excuses són ben galdoses: que Torra condemni rotundament la violència, fent referència als aldarulls d’aquestes nits. No és més que un subterfugi, Torra ja ha condemnat totes les violència, que inclou l’espanyola com a mínim dues o tres vegades. Sánchez no es dignaria a parlar ni tant sols amb Torra agenollant-se davant seu i besant-li els peus. A veure què passa després de les eleccions. Mentrestant, el trifachito segueix reclamant aplicar el 155, i més.
 

Ada Colau, al seu torn, també està jugant i molt bé les seves cartes. Després d’haver assegurat que assistiria a la cimera que ha mantingut Torra i Aragonès amb els quatre alcaldes de les quatre capitals catalanes, aquest dissabte al matí ha estat l’única que no hi ha anat. Ha al·legat precipitació en la reunió, però ha fet declaracions després per la seva banda. Colau no vol aparèixer en una foto que es fa entre gent que no és del seu partit, a tres setmanes d’unes eleccions.
 

I al carrer, què? Doncs avui, la manifestació d’En Pau de Pau ha evitar més càrregues a al zona on es concentrava, que era la Plaça Urquinaona. A d’altres indrets, com l’Avinguda Meridiana hi ha hagut més pals. Els pacifistes s’han assegut i han evitat tant el llançament d’objectes contra la policia i la formació de barricades, com les càrregues policials. Un fet que ha agradat als partits majoritaris, i ha encès un debat: Si no encenem barricades, la policia no atacarà?
 

A la resta del carrer no es veu així, molts dels joves que estan implicats, enceten un altre debat: Som joves, deixeu-nos fer la nostra revolució, com nosaltres volguem, sense paternalismes. I és molt important entendre i empatitzar amb aquest llenguatge perquè al cap i a la fi, després de cinc nits d’aldarulls, potser a molts no ens agrada veure algunes imatges, però tenim ulls a la cara i tenim clar que la violència com a tal l’ha exercida uns cossos policials endimoniats. El debat sobre el procediment és viu, i els partits debaten fervorosament de manera interna, però els fets són els fets, i en absència de lideratges clars, i de propostes polítiques per avançar, cadascú acaba fent la seva guerra.
 

La bona notícia de tot això ens ha arribat de fora: Madrid i Donostia. Sengles ciutats han deixat unes imatges molt potents de manifestants que han caminat a favor de l'alliberament dels presos polítics. A Euskadi la manifestació ha estat nombrosíssima per la costa, i a Madrid, els milers de manifestants, han plantat una llavor que segurament dóna continuïtat als intents de revolució del 15M, i que Podemos i derivats han oblidat. Potser Catalunya està tenint rèpliques del seu Tsunami, al qui s'espera tornar a veure ben actiu en els propers dies.  

Relacionats