Fa anys, quan la política espanyola era més simple, es deia que si la dreta espanyola, PP, fos com la dreta catalana, CIU, tot hagués anat d’una altra manera, a Catalunya, però també a la mateixa España.
Per si no n’hi hagués prou, amb el temps, es pot veure com el PP s’ha oblidat del teòric centre-dreta que suposadament ocupava i s’ha desplaçat clarament a la dreta de la dreta. Pot ser també influït o empès per les diferents versions de si mateix, no tan pretesament moderades, que han aparegut els darrers anys i han agafat forma pel desencís dels votants més recargolats.
A la vegada que també es pot observar que la destrucció de CIU, i posteriorment de la mateixa Convergència, han donat pas a diferents sigles que han volgut mantenir l’espai del catalanisme que va caracteritzar el nucli de la política catalana, i que va resultar plenament compatible amb la defensa de l’Estat que, teòricament, constitucionalment respecta la seva diversitat i que aspirava a ser capaç de combinar la plurinacionalitat amb la idea més anquilosada d’España.
El seu electorat, majoritari fins aquell moment, ha mutat la seva ideologia fins a identificar-se com a sobiranista, fins i tot independentista com el que més, sense que aquest canvi de mentalitat, clarament progressista, revolucionari, a diferencia de l’altre, representi haver traspassat la vorera.
Mentre a una dreta l’ha empès la pressió de l’ultra-dreta que s’ha apoderat del seu relat, a l’altre dreta qui l’ha forçat es el seu electorat, cansat del maltracte crònic i dels incompliments dels acords amb l’Estat. És símptoma d’alguna cosa més ?.
Potser aquestes estirades de les dues dretes, abans no tant separades, ara abismals, es pugui extrapolar i deixi ben clar que españols i catalans, poden arribar a conviure junts, a pactar per objectius en comú, però que realment són molt diferents en la manera de ser, en la manera de pensar, en la manera de fer, com en manera de comunicar-se.
I, preguntat d’una manera més basta i abrupta: Una persona de dretes, gens motivada ni per independentismes, farragosos si no s’hi creu (com tot a la vida), ni per nacionalismes a ultrança, si no cal, que només vulgui pau i tranquil·litat, però que no es vulgui quedar a casa a l’hora de poder votar, i que no vulgui votar en blanc, quina és l’opció que el pugui representar ?
