Els esdeveniments electorals de l’exterior reflecteixen les inseguretats i fascinacions catalanes. Es comencen a dibuixar paral·lelismes i s’intenta emular la formula guanyadora. Passa sobretot amb França. No amb Alemanya, no amb Regne Unit, no amb Suïssa; curiós, sent els dos últims més propers a Catalunya. És França. Ja va passar amb Sarkozy, el centre dreta català n’estava fascinat. I ara ha passat amb Macron. “El model Macron,” en diuen. Tanmateix, dubto que sigui un model exportable. Però aquest no és un article sobre Catalunya. Sinó sobre Macron i el que representa.
Macron té un recorregut tan inusual com meteòric. I s’emmarca més enllà dels conceptes “centrisme,” “dreta” o “esquerra.” És una fitxa relativament important de la partida d’escacs mundial. De que hi ha a Occident, és l’enfrontament entre globalisme i nacionalisme. O el conflicte entre Rússia i Occident; O més aviat entre la Xina i els Estats Units. També entre l’OTAN i la integració Euroasiàtica. Tomàquet, tomata; el mateix amb diferents noms. Aquesta és la tensió que ha aterrat a França. Amb una Lepen aliada amb Rússia i un Macron amic dels poders financers de la City de Londres i els Estats Units.
M’aventuro a predir que tota campanya de Macron per atraure bancs de la City de Londres a Paris serà teatre. Principalment perquè la City l’ha fet ric, i molt provablement ha pres diners del complex financer Britànic per pagar-se part de la campanya .
Últimament he sentit a gent dir que Macron “es va fer milionari per poder fer política amb independència i tenir les mans lliures.” Però és exactament al contrari, Macron serà lliure en totes les esferes de la vida excepte en la política. Per què qui et fa ric, després exigeix obediència. I bé, durant el seu pas per Banca Rothschild, Macron va conduir l’adquisició d’una divisió de Pfizer per part de Nestlé, i va guanyar €2.9M. I si parlem de Rothschild França o Regne Unit, més o menys parlem del mateix. D’aquí que no sigui massa agressiu amb la localització geogràfica de la banca, que avui dia, per definició, és transnacional.
L’enllaç amb els Nord-americans queda plasmat a finals de 2015. Macron, com a ministre, va autoritzar la venda de la divisió energètica d’Alstom a la Nord Americana General Electric, amb un “inesperat” tancament de la planta de producció inclosa. Molts es van posar les mans al cap, perquè el tot poderós Estat Francès no era capaç de bloquejar l’adquisició. L’amistat americana també queda plasmada amb la designació de Macron com a “Young Leader,” a la French American Foundation. Tot el soft power que puguin imaginar pel nou Pompidou.
Fem un exercici llavors, i analitzem la trajectòria de Macron:
· École National D’administration
· Inspector general de finances
· Banca Rothschild
· Ministre d’Economia (2014)
· President de la República
A vegades els catalans parlem com si aquests quatre punts es poguessin improvisar, com si tot això fos casualitat. L’operació Macron, referendada per les urnes i per les elits franceses, té molt d’artesania. Artesania del poder. És a dir, les ascensions meteòriques no són mai casualitat. Com tampoc no és casualitat que els candidats de partits tradicionals hagin estat escombrats per escàndols de dubtosa gravetat i que s’hagi forçat als francesos a votar entre un candidat amb poca història i una candidata invotable. A Macron l’han fet president poders que van més enllà de l’estat nació, d’aquells poders que afirmaven fer “God’s work.” Això també vol dir que el nou President haurà de tenir respecte per allò local.
Tanmateix, és Macron una bona notícia per França? Sí, principalment perquè a Lepen no se la pot votar ni amb una pinça al nas i sumiria a França en una guerra civil burocràtica. I perquè l’Estat Francès necessita una bona sacsejada. És una bona notícia per Occident perquè reforça l’estructura de poder establerta, i ens prepara per possibles conflictes amb Rússia, que poden tenir lloc a Síria.
Cal ser prudents, però. Si Macron decep, podem tenir a Lepen a les properes eleccions.
