L’any de l’atur (I)

És el regust que em queda a la boca si miro endarrere el 2009: una amargantor considerable. I només falta que ara hagi de repassar tot allò que ha succeït per què em vingui novament aquest nauseabund “oit”. Per tant, no ho exposaré tot de cop sinó que ho faré de mica en mica segons les ganes i les conveniències.
Dins el marc de la crisi econòmica, l’atur ha estat la cara més agre de la crisi amb un llarg infinit d’empreses que han fet fallida. No cal dir que a Catalunya és el país on més empreses han presentat concursos de creditors. No cal dir-ho dic, perquè som el motor i sustent del país veí.
Els empresaris catalans han estat esclafats per la pressió fiscal imposada per l’executiu incoherent del ZP i la consistent declinació de la consellera Serna i s’han sentit ridiculitzats a l’hora de voler obtenir crèdits bancaris per les seves empreses. Espanya serà l’últim país de OCDE que en sortirà, d’aquesta crisi i per imperativa fricció, la Catalunya de les catalanes i catalans.
Celestino Corbacho va dir en el seu moment que no arribaríem als 4.000.000 d’aturats. No ho sé Celestino, encara no tinc les dades a dia d’avui, però li diré que, a part de no entendre com ha arribat al Ministeri de Treball duent a les seves espatlles els tripijocs protagonitzats l’any 98 arran del “Cas Iniciatives” i les obscures maniobres per aconseguir l’alcaldia d’Hospitalet de Llobregat, a l’octubre el registre de l’atur era de quasi 3.810.000 persones. Algunes fonts consultades parlen de tancar l’any amb 3.924.000 aturats.
El que està clar, i per això no cal ser Ministre i molt menys espoliar guanyar més de 230.000 € anuals provinents de fons públics, és que, a part de que hauria de ser el Sr. Ministre, el primer d’estrenye’s el cinturó, s’han d’adoptar promptament reformes econòmiques profundes tant a nivell productiu com dins el mercat laboral. Esperem que els nostres polítics estiguin a l’alçada de les circumstàncies i que deixin de banda els interessos personals, les preocupacions per les seves cadires i les agendes innecessàries.
Sabent tots que la recuperació serà lenta, ara toca treballar i exigir de la classe política, sobretot al Corbacho i la Serna, i esperar que molt aviat els nivells d’ocupació siguin com els d’abans de la crisi econòmica.