Dissabte, 19 de juny de 2021 - Edició 1059
La República

L’altra cara de la rosa

La llegenda clàssica és àmpliament sabuda i coneguda. La tradició catalana la situa als voltants de la vila de Montblanc, al bell mig de Catalunya. Pels voltants rondava un drac […]

Joan Camp
Joan Camp 23/04/2008

La llegenda clàssica és àmpliament sabuda i coneguda. La tradició catalana la situa als voltants de la vila de Montblanc, al bell mig de Catalunya. Pels voltants rondava un drac ferotge i terrible que tirava foc pels queixals. La gent de la vila li va oferit tota mena de bestiar per tal de paliar la carpanta del monstre, però quan finalment es van quedar sense res més que oferir-li, van optar per fer un sorteig públic, on cada dia s’oferiria un vilatà com a aparitiu. I la cosa va ser així fins que un dia li va tocar el torn a la princesa. Però llavors va succeir l’impossible… el cavaller de Sant Jordi va aparèixer del no-res per salvar a la princesa i va plantar cara al drac. La lluita es va saldar amb victòria humana, després que Sant Jordi clavés la seva espasa al llom del drac. De la sang que brollava de la ferida mortal en va sortir un roser. El cavaller va recollir-ne una i li va regalar a la princesa en senyal d’amor. Llavors es van casar, i la resta ja és història…

Però amb el risc de trencar l’esperit i la moral d’una llegenda ja centenària volia posar a sobre la taula el fet curiós que suposa que neixi un roser de la ferida d’un drac tan malvat. Com pot ser que una planta tan bonica pugui venir d’un monstre tan monstruós? Ningú s’ha parat a pensar amb la possibilitat de que la rosa fos una mutació del propi drac que assoleix una forma més atractiva? Potser així, just abans de morir, pensa que canviant de forma podrà aconseguir la seva victòria. Les punxades són una mort més lenta, però una mort al cap i a la fi. En tot cas, la rosa sap que la seva bellesa ens distreu de la seva causa real.

Potser aquest drac va arribar al cor de Catalunya provinent de Castella amb l’ànim d’exterminar els catalans. Canvia de forma, però continua imparable la seva missió. I així ens va als catalans, tots massa distrets amb les boniques roses…

P.S.: Demano altra vegada perdò a tots els amants de les bones roses. Aquelles que només punxen al cor dels enamorats. Aquestes no en tenen cap culpa. Feliç Sant Jordi! 🙂