A finals d’agost vaig tenir l’oprtunitat d’assisitir a la Festa Major Alternativa de Manresa, que va tenir l’encert de contractar actuacions de grups com La Carrau, Ai ai ai i altres catalans. Fins aquí, perfecte. Però la sessió de discoteca de la penúltima nit em va deixar corglaçat. Em va decebre tant que encara en sento la desil·lusió. Semblava que ells mateixos haguessin acceptat tot allò que diuen rebutjar: música dance coneguda, punxada, supervendes i comercial, on la llengua majoritària era el castellà i on, després d’hores i hores ballant, no va aparèixer cap versió dance o disco en català. Un parell de la Trinca i prou. El català, doncs, no arribava ni a un deu per cent.
Em sap greu que al costat de les barres de col·lectius pressumiblement favorables a la normalització del català (Maulets, CUP, Assemblea de Joves etc.) el jovent manresà hagués de ballar a ritme d’Alaska, Mecano i el “ritme de la noche”. On van les il·lusions?
