Diumenge, 9 d'agost de 2020 - Edició 745
La República

L’agraïment dels catalans a la CUP

El manteniment de l’esmena a la totalitat dels pressupostos autonòmics, i per tant ben espanyols, de la Generalitat, per part de la CUP, tindria a veure en el fons amb […]

Ricard Biel
Ricard Biel 08/06/2016

El manteniment de l’esmena a la totalitat dels pressupostos autonòmics, i per tant ben espanyols, de la Generalitat, per part de la CUP, tindria a veure en el fons amb una qüestió de desconfiança respecte a JuntsXSí si no fos perquè, encara més al fons de la qüestió, té a veure amb una qüestió de dèria partidista, en el seu cas més concretament ideològica-sectària, per part de la CUP. Al capdavall, això és com afirmar que, en la qüestió essencial, la independència, contràriament al que se’ns vol fer creure o com a mínim al que indiquen les aparences, la CUP i JuntsXSí són com dues gotes d’aigua, és a dir: els dos coincideixen a no tenir ni la més mínima intenció de fer la independència, per cert que exactament igual que el poble a qui representen. Els uns amb corbata, els altres amb samarreta, però tots essencialment el mateix més enllà de l’estètica: el producte d’un poble amb l’autoestima per terra. Cap sentit ni voluntat, doncs, d’estat. Cap sentit ni voluntat, doncs, de poder. De fet, té tota la lògica: amb corbata o sense, antisistema o no, tots són catalans.

No se’n parla ara i en el seu moment curiosament tampoc no se’n va parlar, es va fer veure que no passava res, i malgrat suposar un escàndol de mides insospitades en qualsevol país normal. Al poble català jo li havia fet creu i ratlla, descartant-lo per la independència des que tinc ús de raó, però a la CUP la creu i la ratlla li vaig fer la nit del 27-S, quan va ser la primera a dir que l’independentisme no havia guanyat en vots i que, per tant, s’havia perdut. Va ser sensacional, tan sensacional que CDC, Esquerra i l’extrema dreta espanyola encara se’n freguen les mans. No havíem quedat que eren unes eleccions plebiscitàries justament perquè no ens deixaven comptar en vots en un referèndum? No havíem quedat, doncs, que ens hauríem de comptar en escons? Bé, doncs que potser el suposat independentisme no va guanyar en escons el 27-S? En fi. A partir d’aquí, tot el que pugui dir i fer la CUP només pot fer que relliscar-me. Cap credibilitat. I no cal dir que el que pugui dir o fer JuntsXSí i el poble català ni tan sols em rellisca, perquè ni sento que em toqui la pell.

Tanmateix, hi ha una diferència clau entre les dues formacions polítiques. Mentre que JuntsXSí destaca, és a dir CDC i Esquerra destaquen per la seva inutilitat absoluta tant al Parlament com als ajuntaments, almenys la CUP fa una tasca positiva de revulsiu a nivell local. I d’altra banda, pel que fa a la presència de la CUP al parlament, tot i que els entenc, discrepo dels que diuen que el parlament no és el seu espai i per tant va ser un error la seva decisió d’entrar-hi. I discrepo perquè la ironia de tot plegat és que, coincidint la CUP amb JuntsXSí a impedir la independència, els únics que evidencien la manca absoluta de voluntat de trencament amb Espanya és justament la CUP en negar-se a votar uns pressupostos autonòmics que només fan que revelar el llautó de JuntsXSí en la seva voluntat real de continuisme autonòmic espanyol. Això, que s’anomena peix al cove, s’ha pogut evidenciar, insisteixo, gràcies a la presència de la CUP al parlament. Altra cosa és que els catalanets facin veure que no ho veuen. La gent de la CUP ho explica molt bé quan diuen que el moviment es demostra caminant. Un govern que aprova uns pressupostos autonòmics mentre paral·lelament demostra no fer absolutament res d’efectiu, o sigui amb voluntat real de trencament amb Espanya per aconseguir la independència, és un frau de govern que no té cap altra intenció que la que ha tingut sempre: continuar dins d’Espanya per viure la classe política de l’autonomisme mentre el poble s’enfonsa en la misèria. Altra cosa és que sigui un frau tolerat per un poble que és un frau per a si mateix. Un govern que diu ser independentista i que ostenta una majoria en escons al parlament i no declara la independència és un govern que va fent la viu-viu tot esperant que l’independentisme es desinfli. Altra cosa és que de fet no cal que esperin que es desinfli, perquè l’independentisme neix ja desinflat, simplement perquè no existeix més enllà d’un 10% a tot estirar de la població, entenent pel 10% els quatre gats que vam protestar quan, havent aconseguit una majoria en escons el 27-S, no es va defensar el resultat per fer allò que se suposava que s’havia de fer, o sigui allò pel qual s’havien convocat les eleccions: la independència. Un frau democràtic en tota regla, doncs, implementat per la classe política catalana amb el consentiment del poble a base de silenci. Tenim un poble que vol ser enganyat. Una pseudodemocràcia catalana, consentida i alimentada per part d’aquells que s’omplen la boca dient que volen fer un país nou i… democràtic (!).

Però el més sensacional de la decisió de la CUP de no aprovar els pressupostos autonòmics és la reacció d’un poble català autoanomenat independentista que ara previsiblement treu foc pels queixals contra la CUP i la demonitza com a suposat responsable d’avortar el que ridículament el poble anomena procés, repetint com un lloro allò que repeteixen com un lloro mitjans i partits processistes perquè el poble ho repeteixi com un lloro, i això com si hi hagués hagut mai cap procés més enllà de la utilització repetida de la paraula procés. Sempre hi ha i hi haurà gent de bona fe malgrat les evidències contràries que la justifiquin. Dit això, la mesquinesa dels catalans, la misèria moral, la hipocresia i covardia d’aquest poble autènticament de merda és insuperable. Acusar ara la CUP d’avortar un suposat procés independentista significa creure’s que JuntsXSí, és a dir CDC i Esquerra, anaven i van de debò cap a la independència. En fi. Només cal veure, a simple tall d’exemple, les declaracions recents del personatge Homs. No les reproduiré perquè la meva vergonya aliena se’m faria intolerable només d’escriure-les. Cal ser molt ruc per, en aquest punt de la pel·lícula, creure’s la trilera CDC; cal ser molt ruc per, en aquest punt de la pel·lícula, creure’s Esquerra, un partit l’aspiració del qual és no deixar de ser mai independentista; cal ser molt ruc per, en aquest punt de la pel·lícula, creure’s la CUP, un partit l’objectiu del qual és anar per sistema contra el sistema, i per això es fan dir antisistema, de manera que si el sistema canviés continuarien sent antisistema del nou sistema, etcètera, perquè ells són antisistema i tenen el pedigrí d’antisistema i d’això es tracta, de no perdre el pedigrí, perquè ser cupaire es veu que dóna orgull perquè és una forma de vida, tal com diu qualsevol integrant de qualsevol clan, qualsevol integrant d’un clan que necessita saber que té una forma de vida i proclamar-ho als quatre vents, com si cada vida no fos en ella mateixa una forma de vida, i sense necessitat que un senti que la seva vida és, en tant que tal, una forma de vida. La CUP és anti com a sistema antisistema de vida. En fi; i cal ser molt ruc per creure’s la intenció de llibertat, d’independència, del poble català. Com a denominador comú de tots plegats, podem dir que els camins per evitar la llibertat d’aquest poble són inescrutables. Patètic.

La CUP com a perfecte boc expiatori. Una nova excusa de polítics i del poble català per no haver de fer la independència, ni que sigui a costa d’acusar el missatger. Per continuar creient en alguna cosa en la qual es vol creure, res millor que culpar-ne una altra com a responsable de la impossibilitat de realització d’allò en què es vol creure. Sempre és el mateix. La cosa sempre és així de previsible. La humanitat és així d’avorrida. En fi. Aquests catalans tan emprenyats haurien de donar les gràcies a la CUP per la seva decisió de no aprovar els pressupostos autonòmics. És clar que, encara que no ho sàpiguen, la millor manera per a ells de donar-los les gracies és fent justament el que estan fent: limitar-se a maleir-los. La pobresa d’esperit i la indigència mental tenen aquestes coses. I sobretot, sobretot, en tenen una: impedeixen qualsevol mena d’elevació.

Relacionats