Diumenge, 26 de juny de 2022 - Edició 1431
La República

L’abast de les decisions errònies: el cas del Sr. Germà Gordó (7/6/2017)

L’abast de les decisions errònies: el cas del Sr. Germà Gordó (7/6/2017)           La ment recorre al món dels raonaments per justificar una determinada decisió que ja s’ha pres sense raó […]

Vicenç Plans 07/06/2017

L’abast de les decisions errònies: el cas del Sr. Germà Gordó (7/6/2017)          
La ment recorre al món dels raonaments per justificar una determinada decisió que ja s’ha pres sense raó suficient, o bé per justificar que s’obra com la voluntat ja ha decidit que actuarà. Tanmateix aquest tipus de raonaments acostumen a ésser sospitosos ; i per això cal aprofundir en quins han estat els motius de fons. És així com , al marge d’especulacions, hi ha molts temes que queden totalment apartats dels titulars de notícies i del seu cos explicatiu. Hom en desconeix el motiu  de fons d’una determinada postura, i només afloren raonaments parcials, en base a decisions de la voluntat ja consolidades.
Hom es va abandonar al projecte polític de Junts pel Si, JxS, sabent que tot el que havia fet fins al moment i el que més ambicionada, quedava totalment condicionat. Tot plegat en virtut d’una vaga promesa: la majoria parlamentària per catapultar Catalunya a les portes de la llibertat i la seguretat nacional. Era sortir d’una situació de supervivència per anar a buscar la terra promesa. El resultat és conegut per tots, en les eleccions del 27 de setembre de 2015: una majoria absoluta clara i suficient gràcies a l’aportació de la CUP, en el projecte de reconstrucció nacional. Hom ho havia aconseguit! Ara només calia posar-se a treballar.
Tanmateix, per alguns catalans qualificats “de pro”, el resultats no eren 100% convincents, doncs va caldre sumar més forces polítiques (la CUP), i fins i tot, hom en va negar, durant un temps, la viabilitat de tot plegat, i del procés català, en concret.  Per exemple, uns van dir “Hem perdut” i altres van reblar “Les noves eleccions són l’únic camí possible”. El seguien, a més, d’altres militants de Convergència, en el que històricament hom havia entès com les essències del “roquisme” ara instal·lades al PDECAT: aliança entre els poders econòmics espanyols i catalans, per mantenir determinades avantatges corporatives. Tot plegat, com una il·lusió de poder de la qual l’Espanya central ja no en vol sentir parlar si no és per continuar traint-ne rèdits.
El teatre d’aquestes operacions polítiques supera qualsevol previsió. Les escenes reals encara no s’han produït i ja hi ha que les preveu sense cap necessitat. La defecció dels contraris al referèndum d’autodeterminació, com pas previ, ineludible, per configurar un espai de llibertat en el futur de Catalunya, no obstant això, ja deixa algunes coses clares. El preu d’algunes decisions no és comparable amb les apostes que es produeixen. Un bon exemple d’això va ésser el 9N2014, com un esforç pel qual no es podien obtenir resultats. Ara, en canvi, si és planteja obertament que el referèndum serà vinculant i amb efectes polítics i jurídics. El canvi és notable, i el que es pot posar en joc,  per tant, també ha d’ésser molt diferent. Eventuals detencions o denúncies serien poca cosa comparat amb la magnitud del projecte que està en dansa.
La música de fons de que “no en som prous” o de que “no tenim prous avals” és un debat fals alimentat per un determinat ambient catalanista que no té clares les seves aspiracions de país, i només mira les seves opcions personals d’èxit o de benestar. Hi ha raonaments que així ho demostren: “cal fer-ho bé” en un món que no és una ciència exacta i “eixamplar les bases” en un món on la majoria de la gent només pensa en passar-ho bé i tenir la butxaca prou plena per gastar-s’ho tot (malauradament és així).
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.