És natural i comprensible la vergonya o inseguretat (normalment totes dues) que sentim quan ens expressem per primer cop en una altra llengua. Ara bé, si per exemple es tracta d’un català que va a viure a Alemanya sabem que no li quedarà més remei que superar-ho, però resulta molt diferent quan es tracta d’un castellanoparlant que s’enfronta al petit gran repte de parlar català. I és diferent perquè sabem que l’altra persona sap castellà i a més és molt probable que aquella persona es passi al castellà, sabem que no és necessari fer el pas, sabem que ens podem entendre en castellà i estalviar-nos el mal tràngol de passar vergonya, i és clar, en aquestes circumstàncies és força més difícil fer el pas.
Ja fa algun temps llegint “Nosaltres els catalans” descobria com en Txiqui Beguiristain s’ho va fer per superar el tràngol de començar a parlar català. Cada dia després d’entrenar, m’entres tornava en cotxe cap a casa, posava una emissora de ràdio en català i anava repetint totes les frases… Em vaig sentir plenament identificat i és que la majoria de catalanoparlants d’adopció ho vam passar malament quan vam començar a parlar la llengua i com el Txiqui, vàrem buscar un àmbit segur on començar: amb la nostra parella, amb els nostres fills, parlant en solitari… Ara, per sort tenim noves eines com el voluntariat lingüístic o d’altres més recents com els grups xerrem, però cal recordar que tot això es limita a unes hores a la setmana, i la setmana té moltes hores.
Aquets dies, a Manresa, Veu Pròpia ha començat un grup de conversa en català anomenat “XERREM” (un programa impulsat per la CAL). Com és natural els participants són no catalanoparlants, però sorprèn que els “xerpes” (que és com s’anomenen els dinamitzadors dels grups) siguin també nou vinguts, els quals ja han assolit el Nivell “C” de català. Déu n’hi do! gent nascuda fora del país ensenyant català als que ara arriben… Però el que vull destacar és el nivell de seguretat que experimenta aquest grup pel fet de saber que tots ells són nascuts en països diferents, i penso que tots els catalanoparlants ens hauríem d’esforçar per donar-los aquesta seguretat i així ajudar-los a superar la vergonya de fer els primers passos a parlar català. Per això, i com a catalanoparlant d’adopció que sóc, partint des de la meva pròpia experiència, voldria donar alguns petits consells de com actuar quan ens trobem davant una persona que comença a parlar català:
– No us passeu mai al castellà, és molt frustrant quan una persona no catalanoparlant intenta parlar la llengua i l’aborigen se la nega.
– No corregiu tot el que diem malament, una llengua no s’aprèn d’un dia per l’altre i tranquils, que escoltant-vos a vosaltres aprendrem quins són els nostres errors.
– No us desfeu en elogis, arribar a un lloc nou i aprendre la llengua és un fet normal i heu de comportar-vos de forma normal, que és contestar en català i no fer cap mena de comentari de si ho fem bé o malament, o de si ens haurien de penjar una medalla.
– No doneu les gràcies per que parlem en català, no som un messies que ha vingut de l’altra punta del món a salvar la llengua, aprenem el català pel nostre propi interès, som prou intel•ligents i amb prou cultura com per aprendre i gaudir de la llengua i cultura del país que hem triat per viure-hi.
– No cal que mentiu o us disculpeu quan no enteneu el que diem, sabem que comencem i que segurament no ho fem bé. Si us plau actueu amb naturalitat “no t’he entès del tot, m’ho pots repetir?” potser el primer cop no ens en sortirem i ens haurem de recolzar en el castellà o fer gestos… però sobretot, el que necessitem es una actitud racional per part del nostre interlocutor, actueu amb naturalitat que és el que ens donarà seguretat per continuar endavant amb el nostre petit gran repte de començar a parlar català.
– I sobretot, ESTIMEU-VOS LA VOSTRA LLENGUA, ESTIMEU-VOS EL CATALÀ.
Enia Luna
Veu Própia
