A ningú se li escapa que Junts Pel Sí no formava part de l’estratègia d’Esquerra. Com s’ha dit i escrit en múltiples ocasions aquell artefacte electoral fou forçat pel president Mas i amb la concurrència de la ANC de Sánchez, l’Òmnium de Casals i l’AMI de Vila d’Abadal.
Junqueras i ERC no van veure mai clar això de fer fronts electorals unitaris amb l’espai de Convergència -i així ho va expressar el president del partit republicà diverses vegades en públic-. De fet, el mateix Mas s’havia compromès, mesos abans, a convocar eleccions -després del cèlebre “President, posi les urnes” de Forcadell- amb llistes separades pel 27 de setembre del 2015. Ho va fer en una compareixença pública el MHP el 14 de gener al vespre.
Malgrat tot, de forma inesperada i sense cap motiu objectiu que ho justifiqués -doncs cap estudi demoscòpic havia donat millors resultats que el de llistes separades-, en una trobada a Palau el dilluns 13 de febrer d’aquell mateix any, Junqueras es trobà davant d’una ofensiva coordinada de les entitats i liderada per Mas que el posava en la disjuntiva següent: o es feia amb una llista d’ERC-CiU o, probablement, no hi hauria eleccions perquè el president no les convocaria i, a més, Junqueras quedaria com el responsable d’evitar que es pogués obtenir un mandat per la independència. Mas trencava així el seu Compromís públic d’un mes enrere. El president d’ERC, decidit a obtenir aquest mandat, va acabar acceptant-t’ho, doncs creia que era imprescindible obtenir-lo i no deixar perdre aquella oportunitat. El resultat d’aquells comicis ja el recordem tots: una CUP envalentida que va llençar el President a la paperera de la historia i 62 diputats de la “llista unitària”. Això sí, Mas havia evitat que, per primer cop a la història i després del desgast de les retallades i la corrupció, el seu partit s’hagués de presentar a pit descobert a unes eleccions. Una gran jugada mestra i astuta de Mas.
El 21D, i amb tota la maquinària repressiva al damunt, les llistes de ERC i JxCat per separat van aconseguir 66 diputats i la CUP, 4 demostrant, doncs, que per separat -i en les eleccions més participades de la història- els dos grans partits sumen més que junts, tal i com sempre havia indicat la demoscòpia.
La qüestió és que no es tracta de fer llistes úniques o unitàries per aconseguir un objectiu o dos o tres. De fet, val la pena recordar que l’1 d’octubre no es va fer sota el comandament d’una llista única, doncs n’hi va haver dues: JxSí i la CUP.
És sabut dels desentesos que cremaven en somort als despatxos durant la legislatura de JxSí i que van haver de desembocar en una crisi de govern el juliol del 2017 en la que 4 consellers del PDeCat van haver de marxar de l’executiu. Aquestes “jugadetes” de despatx eren deslleials i poc transparents, en definitiva, ben poc democràtiques. I probablement formaven part d’un “modus operandi” al que alguns estaven acostumats. Les llistes separades, a més de permetre pescar suports a més llocs, retraten a tothom i deixen en evidència les vergonyes, també, de tothom.
Sens dubte, de l’experiència de JxSí se n’hauria d’haver après molt. A fe de Déu que el partit de Junqueras en va aprendre i d’aquí que no la vulgui repetir. La Unitat ha de ser, bàsicament, estratègica. Ja no és temps de fer OPAs partidistes en públic -ja sigui en forma de conferències o d’entrevistes a la Ràdio Nacional-, cal una taula honesta i transparent on tothom posi les cartes damunt la taula i en la que es traci una estratègia amb tots els agents que vulguin avançar cap a l’assoliment de la República Catalana i la protecció de les llibertats i la democràcia.
