Es tracta de reflexions fetes després de vàries entrevistes a aquelles persones que anomenem Úrsules (nom que prové de la novel·la de Cien años de soledad), dones velles i, quasi consegüentment, soles.
La solitud silenciosa que arrosseguem al llarg de la vida (la de ser un individu que va i s’enva sol tot i estar acompanyat durant molts moments de la vida) crida durant la vellesa quan aquesta ve acompanyada d’un aïllament extern causat per la falta de relació amb els altres.
Aquesta solitud que es converteix en sorollosa pot portar a la por, por que exterioritza la Maria durant l’entrevista i que justifica amb les següents paraules textuals: “no hay nadie”, “estoy completamente sola”. La por a la solitud l’omple amb els records d’una època en què la por encara no existia, en que la solitud era una simple condició humana que no la feia patir. Ara, però el silenci de la seva única presència crida, tant fort que li ha fet buscar un refugi, el passat: viure reconstruint el passat, donant així, vida a una etapa en què el dia a dia consisteix en omplir el temps de temps passats.
Entre els records, que oloren a interessos, alegries i expectatives viscudes anteriorment i rerererereviscudes constantment, la trobem, a ella, a la Maria. Una vella en un país envellit, on la població majoritària, valgui la redundància, és la vellesa. Un país que assegura una qualitat de vida pròpia d’un suposat estat del benestar que provoca l’augment de l’esperança de vida, fent així, que aquesta etapa vital s’allargui.
La població majoritària, però sembla que no gaudeix d’aquesta qualitat, sinó que la seva única condició és allargar una solitud que pot ser conseqüència de l’aïllament, no sempre intencional, tant dels discursos instucionalitzats com de la pròpia societat que els aparca perquè han deixat de ser productius per passar a ser un col·lectiu al que s’ha d’atendre i entendre com a dependents, sense utilitat ni credibilitat, i atesos com si es tractés d’infants que perden l’encant del ser petit.
Així les àvies, aquestes persones poc valorades com a tal per tots aquells que no formem part de la categoria “vella”, tenen tendència a definir-se a sí mateixes com a inactives, poc útils. Ara bé, el fet d’enfocar el grup Úrsula com a un grup de recerca per a la gent gran, que sense la presència d’aquest col·lectiu perd el sentit de la seva existència, dóna la possibilitat de donar utilitat a les seves converses que sempre que poden deriven a la recerca del seu passat i l’omplen d’importància al narrar-lo, malgrat que en moments puntuals de la conversa, com si es tractés de caure altre cop al món de la Úrsula, es retroalimenten amb comentaris com “no us puc dir res més”, “segur que d’altres ho explicarien millor que jo”, “no sé si us ha servit..”, frases que també apareixen quan es veuen al final d’una conversa en que, estic segura, han omplert de sentit les històries que, fins ara, utilitzaven per a omplir el temps. Per a un moment, la solitud de la Maria, vestida d’històries passades, s’ha convertit en relats necessaris per a uns joves que necessiten les seves paraules.
Aquesta importància de les seves expressions li han anat desapareixen amb l’edat i ara té la sensació que, fins i tot, amb la doctora Gomez també s’esvaeix la possibilitat d’expressar-se. La Maria no entén ni què és ni els canvis que ha comportat la implamentació de la recepta electrònica, però el que té molt clar és que ara li ha desaparegut la part més important, per a ella, d’un procés mèdic: el contacte amb la seva amiga i doctoraGomez amb qui ara, degut a la reducció de les visites a l’ambulatori, es comunica per telèfon.
“Tindràs temps per a noves aficions”, diu la publicitat de la e-recepta. Per a la Maria, més temps al temps que ja no sap com omplir…i la desaparició de petits detalls del dia a dia, com la visita a la doctora, que donaven sentit a aquest temps.
