Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

La segona volta (1/12/2015)

La segona volta (1/12/2015) En Salvador Cardús, en el seu article d’opinió del diari ARA d’avui, “Tornem a posar el gran angular” ja defensa clarament la necessitat de les properes […]

Vicenç Plans
Vicenç Plans 01/12/2015

La segona volta (1/12/2015)
En Salvador Cardús, en el seu article d’opinió del diari ARA d’avui, “Tornem a posar el gran angular” ja defensa clarament la necessitat de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, no tant com unes noves eleccions sinó com una segona volta, per filtrar més clarament el sentit del vot del ciutadans després de tantes expressions i derivacions dels darrers dies. De fet, en aquest sentit, la segona volta podria tornar a permetre un nou plebiscit, cosa que no emfatitza prou aquest articulista, ni sembla que fos tampoc el succedani del referèndum unilateral d’autodeterminació, sobre el qual els 72 diputats actuals tampoc es posen d’acord a convocar en base a una llei pròpia catalana per a la seva preparació, convocatòria i celebració.
Una segona volta, no obstant això,  tindria de partida algunes dificultats, no sols pel condicionant que pugues sortir de les eleccions general del 20D, sinó sobretot per a la coalició electoral de “Junts pel Si” la qual segurament desapareixeria. Vist així, la segona volta, no sols canviaria els actors principals sinó que la ciutadania tindria un coneixement més clar de qui és qui en aquest debat d’oportunitats històriques i equilibris impossibles. Les veus que clamen per un referèndum unilateral d’autodeterminació, com la de Josep Manel Ximenis,  Anna Arqué, Joan Vives, Elisenda Paluzié i d’altres, molts pioners de les consultes municipals per la independència (2011), volen posar l’accent en la necessitat d’un mandat democràtic contundentcom a condició prèvia indispensable abans de fer res més, encara que sigui al preu d’haver de perdre amb un resultat contrari o ajustat.
El cost d’aquesta estratègia passaria per convertir la segona volta en un referèndum d’autodeterminació unilateral amb una pregunta senzilla i molt curta: “HA D’ÉSSER CATALUNYA UN PAIS INDEPENDENT? SI O NO”, a l’estil de la proposada per a Escòcia, d’acord amb la gravetat del tema i la importància de la decisió. Qualsevol altre pregunta o proposta seria un nou engany, malgrat sembles una bona drecera, i per això, des d’una perspectiva electoral, ni els partits polítics ni les entitats interessades hi tindrien res a dir, llevat defensar-ne el SI o el NO, quedant en mans de les institucions, estrictament el Parlament de Catalunya, ja que un govern en funcions no pot presentar projectes de llei, d’acord amb la normativa vigent, el impuls de la nova norma i l’encàrrec a qui s’encomanés la seva aplicació.
Una certa marrada per assolir aquest objectiu també seria: la segona volta, com eleccions autonòmiques, amb el benentès de que a l’endemà, si el resultat fos favorable a les forces independentistes, es procediria d’igual manera. No hi ha més opcions, amb  ple sentit democràtic, que la consulta vinculant, amb efectes jurídics, per poder tirar endavant una sotragada tant forta dins una societat molt plural i amb tanta diversitat d’interessos com la nostra, tal com la situació de paràlisi actual denota. Perdre en aquesta  conquesta no pot significar cap desgast ni deteriorament col·lectiu.
Els 40.000 voluntaris que van fer possible el procés participatiu de 9 de novembre de 2014 en són un exemple d’aquesta determinació, ja que si la causa és noble no s’hi valdrà a posar-hi res que ho aturi. En canvi, si tot plegat, a més es condiciona a una acció de govern, plena de decisions difícils en el àmbits educatius (liquidació de les escoles concertades), sanitaris (bloqueig del sistema col·laboratiu entre els sectors empresarials i públics hospitalaris), territorials (paralització de grans noves infraestructures necessàries pel desenvolupament industrial i turístic),… de ben segur que no hi haurà consens ni unanimitat sobre tot allò que és determinant per l’existència d’una nació: existir.
El debat independentista ha defenestrat i ridiculitzat la pretensió identitària d’un poble amb una llengua, una cultura, un pensament, una voluntat,… diferent i pròpia, esculpida en la resistència però amb la necessitat de projectar-se en llibertat i de convèncer. Voler fer vida en català i només en català, per exemple, no pot ésser objecte de desprestigi, de causa d’exclusió ni de fomentar la divisió. Voler fer i desfer com Portugal no ha d’ésser cap dificultat, i sobretot, no haver-se de justificar, canviar de registre ni adaptar-se a tot hora, com si fóssim ànimes amb pena de la humanitat davant l’hegemonia castellano/espanyola de sempre, inflexible i dominadora.
 
© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ ,facebook

Relacionats