Diumenge, 27 de novembre de 2022 - Edició 1585
La República

La retallada (i reestructuració) que ve

No sóc gaire bo fent prediccions, especialment sobre el futur (!). Dit això penso que ve una nova retallada/reestructuració a la grega, molt gran, d’un dia per l’altre. Fa dies […]

Salvador Garcia 15/06/2010

No sóc gaire bo fent prediccions, especialment sobre el futur (!). Dit això penso que ve una nova retallada/reestructuració a la grega, molt gran, d’un dia per l’altre.

Fa dies que corren rumors sobre si Espanya s’acollirà al fons europeu de 750.000€ milions per la seva dificultat de fer front als seus venciments de deute i per la incapacitat de pagar el seu dèficit actual (aquests rumors venen, curiosament o no, d’Alemanya). Rumors insistents, i en el mercats financers de vegades els rumors s’acaben convertint en realitat (només cal escampar un rumor, cert o no, de què algú no pot pagar, per a què ningú li deixi diners). O rumors amb fonament sòlid que serveixen de fet per pressionar (en aquest cas, al govern espanyol).

Els rumors tenen implicacions molt importants: augmenta el cost del deute de l’estat i de totes les administracions públiques, augmenta el cost d’assegurança d’Espanya davant el seu possible impagament, i empreses molt grans i solvents es veuen incapaces d’aconseguir diners en els mercats a l’associar-se l’empresa a Espanya mentre que empreses similars menys solvents d’altres països sí que poden aconseguir aquests diners.

A tot això s’afegeix que Alemanya ha fet una gran retallada de despesa pública (pujant el llistó pels estats menys solvents) i Grècia ha patit una retallada del seu ràting, estenent la desconfiança cap a Espanya.

Conclusió? Hi torno, no sóc bo fent prediccions, però crec que la situació actual, combinació de pressió dels mercats i d’Europa (bàsicament d’Alemanya), portarà a Espanya a un nou ajust radical per demostrar que pot reduir significativament el seu dèficit. Té sentit: els inversors només volen deixar diners a Espanya si veuen que Espanya els pots retornar, i Espanya només ho pot demostrar si es compromet a baixar molt el seu dèficit públic. I com a ZP no se’l creu ningú a enlloc, no serveix que digui “baixaré el dèficit”, ho ha de demostrar de forma immediata.

Què farà? Algunes opcions (ja sigui per evitar la “intervenció exterior” -com va passar amb l’anterior retallada- o com a resposta a la “intervenció exterior” -com va fer Grècia-, o simplement per complir amb la demanda de Brussel·les de baixar més el dèficit públic). Algunes opcions:

  • Reforma de les pensions, allargant l’edat de jubilació i canviant la forma de càlcul de les pensions
  • Privatitzar les empreses públiques privatitzables, com AENA
  • Copagament en la sanitat pública (com per cert molts estats europeus)
  • Reduir el número de municipis (com Grècia)
  • Amnistia fiscal per repatriar capitals en paradisos fiscals (com va fer Itàlia, mesura tremendament injusta per tots els que paguem els impostos quan toca)
  • Pujar i recuperar impostos (com el de Patrimoni)
  • Instaurar peatges en autovies
  • Disminuir el número de funcionaris (com Grècia)
  • Tancar o reestructurar significativament empreses públiques deficitàries, com Televisió Espanyola
  • Eliminar ministeris públics (tan de bo)
  • Forçar a autonomies i ajuntaments a reduir més les seves despeses
  • Congelar encara més inversions públiques
  • Eliminar subvencions a empreses, en especial les relacionades amb les energies renovables

Apart de demostrar que pot retornar els deutes, Espanya ha de demostrar que pot créixer, i per això ha de fer mesures estructurals potser doloroses però tremendament necessàries, com la reforma laboral. I que aquesta reforma i moltes altres són necessàries ho veuen fins i tot els sindicats, que volen convocar vaga general a finals de setembre enlloc de fer-ho immediatament, que és el que farien si volguessin de veritat parar les mesures.

Hi ha qui dirà que és injust que els “mercats” i Europa dictin les mesures a realitzar, que això ho hauria de fer el govern. Bé, no comparteixo aquest argument: el govern s’està endeutant molt i molt ràpid, i el que diuen els mercats és “nosaltres no et financem la festa” o “et seguim finançant la festa si tu hi poses seny”. I el que diu Europa és que estar a l’euro requereix responsabilitat, i que el que estava fent Espanya estava tenint conseqüències negatives per la resta de països (i tenen raó). I la situació de les finances públiques no és culpa ni dels mercats ni d’Europa, sinó de la incompetència del govern d’aquí. Ah, i sort que estem a Europa i amb l’euro, ja que sinó ZP no hagués reaccionat mai i haguèssim anat al col·lapse.

El pitjor de tot és que no s’han pres mesures quan tocava, i ara que s’han fet s’han pres tard i malament: per exemple tots estarem d’acord que cal reformar el sector públic, però la mesura correcta no és baixar el sou a tots els funcionaris, sinó mantenir el sou a molts i reduir significativament el número de funcionaris en algunes administracions (no té sentit que a Catalunya el 8% de la població sigui funcionària mentre que a Espanya la mitjana sigui del 12%).

La part positiva? Potser que moltes mesures per fi s’aplicaran, i que les administracions públiques redueixin el seu dèficit reduirà l’efecte crowding out, és a dir, que les entitats financeres i els mercats financers limiten la seva activitat creditícia a famílies i empreses perquè s’estimen més prestar al govern. Dit això costa trobar la part positiva, perquè una contracció tan bèstia de la despesa pública ens evita caure a l’abisme però perllonga la crisi econòmica, i perquè eliminar molta despesa pública pot ser eficient, però parar inversions necessàries per augmentat la competitivitat de l’economia és dolent a llarg termini.

En fi, més els propers dies, setmanes i mesos.   Bé, de fet un dels “moments de la veritat” per Espanya és aquest juliol, quan cal refinançar molts venciments de deute. Tic-tac, tic-tac.