La repressió de l'Estat, en si, és prou despreciable… Però el que encara ha de preocupar més és que, amb el temps, la ciutadania la vagi acceptant com la cosa més natural, esperable o mereixedora.
Des de l,”a por ellos”, a l'1-O, sense oblidar, principalment, l'any que porten en presó homes que el seu gran delicte ha estat l'intentar complir amb el que es varen comprometre en el seu programa electoral, votat majoritàriament sense que abans hagués estat ni tan sols impugnat, ni el programa ni cap nom de la seva llista.
Aquests, els que son a la presó , són les verdaderes víctimes d'aquest gran disbarat que s'ha perpetrat per escarmentar, per fer agafar por a seguir en l'intent de reivindicar moviments per sortir del que representa aquest concepte d'Estat, centrista, totalitari, uniformista… Més acostumat a conquerir i a imposar que a dialogar, pactar, negociar o a seduir i convèncer.
El que per uns hauria de ser motiu de diàleg, el malaltís orgull dels altres no el pot permetre, ni tant sols els deixa acceptar que es pugui plantejar.
És així, i així s'ha d'acceptar perquè n'hi ha que només saben viure així, i casualment són on han de ser per poder-ho defensar i imposar, sigui la que sigui la plataforma per aconseguir-ho.
O, directament, de forma genèrica, des d'alguna determinada Comunitat Autònoma -a l'aparició de les CCAA creada per concentrar tot aquest poder- amb més influència que les altres, perquè així sembla estar escrit per sempre més, i on radica el verdader poder, molt per damunt de dretes, esquerres, i d'altres ordres polítics i democràtics.
En aquest context, no és gens descabellat que, en moments més calents que altres, una part, més o menys representativa, de la ciutadania d'alguna de les Comunitats Autònomes clarament perjudicades per un règim comú injust, mostri la seva disconformitat, amb més o menys èmfasi.
