Dimarts, 22 de juny de 2021 - Edició 1062
La República

La (relativa) importància de la ‘Sele’ avui i demà

“La selectivitat és el moment en què el meu futur es decideix”. Una opinió pràcticament unànime entre els joves que aquest divendres han conegut les notes de les PAU. Sembla […]

El Dietari del Procés
El Dietari del Procés 27/06/2014

“La selectivitat és el moment en què el meu futur es decideix”. Una opinió pràcticament unànime entre els joves que aquest divendres han conegut les notes de les PAU. Sembla raonable, però els qui van examinar-se dels temuts exàmems per exemple fa deu anys dirien el mateix ara? L'atur juvenil pels núvols, la fuga de cervells, la precarietat laboral, la titulitis portada a l'extrem sense resultats, la quantitat excessiva d'universitaris que surten de les facultats cada any, la sensació que molta gent s'ha de buscar la vida en sectors diferents al que han estudiat i la convicció que res anirà millor a curt termini són alguns dels motius pels quals, vist amb la perspectiva del temps, els que estan a les portes de la trentena poden relativitzar la selectivitat. Senyal que el sistema no funciona. I no ens podem permetre perdre més temps repetint un patró que ens condemna com a país a llarg termini.

Els alumnes que començaran la universitat la propera tardor ja podran dir-hi la seva quan Catalunya pugui exercir el seu dret a l'autodeterminació. No obstant això, si la independència arriba després d'aquest procés, no seran ells -per edat- els qui construeixin les bases del nou Estat, els pilars que l'han de fer funcionar els primers anys. Serà la classe política actual i la societat civil, majoritàriament de mitjana edat, els qui han de donar un futur als que vénen, perquè aquests facin de Catalunya una república pròspera i no un altre estat fallit mediterrani.

I ho hauran de fer des de baix. Des de la construcció d'un sistema educatiu que dirigeixi els estudiants a llocs de treball especialitzats, que ofereixi una oferta de places universitàries raonable tenint en compte la demanda, que no es basi en ensenyament superior o fracàs, que potenciï una formació professional de qualitat que combini teoria i pràctica -no com ara, en què les pràctiques s'han convertit en força laboral barata il·limitada i sense condicions per les empreses- i que potenciï l'aprenentatge real d'una tercera llengua, com ara l'anglès. Només el 18% dels professors a Catalunya tenen un nivell B2 d'anglès (First Certificate) o superior, així que és fàcil deduir per què el nivell dels alumnes quan arriben a les PAU és mediocre. Unes 110 hores per curs fan més de 1.300 hores a classe d'anglès dels 6 als 18 anys. En molts casos, perdudes. Per sobre de tot, però, formarem d'una vegada per totes persones que sàpiguen expressar-se i i parlar en públic?

Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari 2014