Penso que tenim unes classes dirigents que no estan a l’alçada del País. Una mena de mal lleig s’ha enrevessat en els ganglis de la nostra societat i sembla estendre’s per tots els racons sense cap mena d’aturador.
En aquest context, la generalització de les sospites i de les desqualificacions genèriques són a l’ordre del dia i suren pel damunt de tota conversa.
Tots són iguals. Aquesta és la conclusió a la que s’arriba no més enllà del segon o tercer glop del cafè o a la tercera queixalada de l’entrepà o a la banya del croissant. Només que la conversa s’allargui una mica arribarà, indefectiblement, la catarsi. Llavors, s’esdevé l’espectacle de veure qui la diu més grossa. I vinga! Fot-li, que és de franc!
Ja sabeu ben bé de què parlo i és per això que no en faré descripcions.
Tots són iguals!
Doncs no! No em dóna la gana d’acceptar-ho. No i no. Jo encara crec en la democràcia, encara crec en la societat i encara crec en la gent. No tots som iguals. En conec uns quants, molts, que es mereixen tot el meu respecte. D’altres, tot el meu menyspreu.
Per ells, per la gent en la que crec i per la societat que m’estimo, em nego en rodó a acceptar aquesta generalització i em planto davant qui sigui per marcar una ratlla ben gruixuda que no permetré que ningú depassi. Uns som a una banda d’aquesta ratlla i d’altres són a l’altre costat.
No tots som iguals i ho reivindico ben alt i ben clar.
Jo sóc a un costat de la ratlla i hi som molts. A l’altra banda hi ha qui hi ha. No tots.
El meu avi, un republicà de bigoti recargolat i de principis sòlids, deia que per fer política no n’hi ha prou amb complir la llei sinó que cal complir amb l’ètica. Hi ha coses que la llei permet però que l’ètica rebutja. Aquesta és la ratlla. Aquesta.
