A Catalunya sempre hi ha hagut persones que pensen i viuen en català i persones que pensen i viuen en castellà, i ara no ha passat res més que posar-se en relleu que no tenen res a veure unes amb les altres, per molt que aquí sempre han conviscut sense problemes… Bé, sempre fins la irrupció d’un determinat partit polític que, ara ja pot estar clar per a tothom, va néixer -precisament a Catalunya- per radicalitzar i fer del valor de la convivència entre diferents un fet que ho fa tot irrespirable. Aquest ha potenciat, si calia, un discurs enverinat que ha esdevingut en ràbia.
La rabia va començar amb l’excel·lent gestió -reconeguda internacionalment- en l’atac jihadista de l’agost del 2017 per part dels Mossos i de la comunicació del seu major Trapero… Va seguir amb la carca de les urnes per terra, mar i aire per part d’un nombre més que excessiu de les forces de seguretat de l’Estat…
I, per acabar-ho d’adobar, per la no aconseguida presó del president Puigdemont, intentada per tots els mitjans i maneres possibles, també inventades.
En aquest panorama, l’entossudiment d’una bona part de catalans en l’intent republicà, o independentista, s’ha d’escarmentar, com històricament sempre s’ha fet quan ha sorgit. Abans bombardejant Barcelona i afusellant a qui es considerava convenient, i ara mitjançant empresonaments preventius a tort i dret mentre es busquen desesperadament arguments que puguin servir judicialment per justificar el gran disbarat que, de ben segur, ja se’ls ha escapat de les mans.
Però, un Estat com l’espanyol no es pot permetre l’humiliació que seria, per la part més enrocada i casposa, empatitzar, seduir i proposar com estaríem millor junts que separats.
La ràbia és per això, perquè no hi pot haver res que faci ombra a l’única idea i forma de ser i de pensar, i perquè no derrotar, destrossar, aniquilar, a qui gossa intentar-ho fereix el seu orgull legionario, fora de mare, i bloqueja qualsevol sortida assenyada i racional per a solucionar aquests tipus de problemes d’alguna manera civilitzada.
