Divendres, 18 de juny de 2021 - Edició 1058
La República

La prostitució del periodisme

Benvinguts. Passeu, seieu i llegiu atentament. Avui sereu testimoni d'una nova era del periodisme. Una era negra, on ens hem convertit en la professió més mal pagada, estressant i amb un índex de […]

Ramon Aguilar
Ramon Aguilar 05/11/2013

Benvinguts. Passeu, seieu i llegiu atentament. Avui sereu testimoni d'una nova era del periodisme. Una era negra, on ens hem convertit en la professió més mal pagada, estressant i amb un índex de prostitució molt important. Per què dic això? Perquè cada cop és menys estrany veure periodistes venent la seva pròpia vida a la televisió -mireu Sálvame– o anant a programes que et paguen per intervenció, com passa a Abre los ojos… y mira, també, casualment,  de Telecirco.

El primer simplement és una exemplificació de cap a on ha derivat el periodisme gràcies a programes “telebasura”. I és que el nou periodista s'ha convertit en gent que en comptes de donar llum per mostrar on va la cuca -com deia Kapusczinski- és protagonista dels fets. Cada cop són més els periodistes que per tal de cobrar 500 euros per programa, van allà, venen la seva merda i continuen endavant, clar que perden el seu rigor periodístic per sempre. Un exemple molt clar és Pipi Estrada. Després de follar amb l'actriu porno Miriam Sánchez i vendre cada coit a les revistes; i després d'anar al circ dels culturistes sense cervell i de les guarres que només pensen en sortir de marxa, surt a Punto Pelota donant informacions que per ell, i per tots els pseudoperiodistes que li envolten allà, semblen informacions creïbles però que ningú de darrere de la pantalla se les creu. La televisió crea aquesta mena de periodistes, estudien una carrera per viure d'allò que l'APM? titllla com: “el circ de la tele”.

Però no ens quedarem aquí. Segon exemple: programes que paguen a periodistes creïbles, però aconsegueixen l'efecte Streisand, l'efecte contrari, perden la seva credibilitat. Han hagut molts d'aquests últims periodistes… tants com clients ha tingut Carmen de Mairena a la seva vida. El problema no són els noms, sinó el fet que aquests programes s'aprofitin de la situació del periodisme en aquestes circumstàncies. La crisi, en diuen. Però és molt fàcil vendre's quan no tens feina, ja que això comporta que no tens diners, i per tant la frase que més escoltareu quan estigueu així serà: “Ah, doncs podries anar a un programa d'aquests de tertulians del cor, que així segur que guanyes diners”. Jo imagino que un periodista professional que estigui a l'atur i escolti aquesta merda d'argument hauria de respondre: “Ah, doncs podries anar a la cantonada i oferir el teu cos a la gent si el teu marit no et FOLLA!!!”. Però clar, a alguns no els hi surt aquesta frase de l'ànima, i es venen per quatre euros, o per tres, o fins i tot per una mica de bombo a la televisió. Això els hi serveix per menjar un dia, però així no construeixen una credibilitat per tota l'eternitat. Aquells que es venen seran sempre periodistes banals, la més baixa classe en aquesta professió.

Important: la carrera d'un periodista no s'ha forjat venent la seva integritat a les empreses. Potser no han sigut els periodistes més rics, però sí els més famosos i els més carismàtics. La gent encara recorda a Pullitzer, Orson Wells, Kapusczinski i a Oriana Fallaci. Grans periodistes amb integritat i valors. Aquests han de ser els nostres exemples i no els periodistes d'ara que no tenen ni ética, ni valor, ni coratge, ni integritat, ni força, ni carisma, fins i tot ni saben fer allò del què el periodisme es serveix, fer preguntes. Periodistes que només són de carrera i no de vocació, mai han sabut que cony era la vocació.

En definitiva, podreu treballar a una redacció de diaris, de TV o d'una revista, però mai heu de ser esclaus. Segurament en la nostra professió ja hi ha massa gent que fa d'esclau per uns beneficis econòmics, i no per uns beneficis periodístics. I és que, aquests últims, no produeixen diners.