La primavera de Síria

 Llum de tarda de febrer. Passegem per l’imponent  Cardo Maximus de la ciutat síria d’Apamea i res fa presagiar que aquesta pau es pot veure alterada en qualsevol moment. En Soufian, un guia siri de mare espanyola, ens assegura que la situació a Síria és força diferent a la que pateixen països com Egipte i Tunísia i que, per tant, aquí la revolució és pràcticament impossible. També afirma que si es fessin ara eleccions, el partit Baas de Bachar Al assad guanyaria per majoria absoluta. Partidari del règim o por a dir el que pensa, tan se val. Caminem gairebé un quilòmetre fins arribar al final del Cardo Maximus. Senzillament impressionant. Allí ens espera el vehicle que ens durà fins a la ciutat de Hama, a uns 50 quilòmetres. Ens allotgem en un hotel de gama mitja. Decideixo sortir a estirar les cames, sense guia, ni càmera amb la única intenció de perdre’m i entaular alguna improvisada conversa. Un noi se m’acosta i em pregunta d’on sóc. Quan li dic que sóc de Barcelona, ja us ho podeu imaginar, que si Barça, Messi… Aquest tema mai falla (Algú algun dia  hauria de fer un estudi sociològic sobre la importància que té el Barça pels catalans que busquen entaular conversa quan viatgen arreu del món). Amb els últims raigs de sol la darrera oració del dia. Al bar de l’hotel un narguile i un te fumejant.Al fons, una pantalla gegant projecte imatges de la televisió d’Al Jazeera: la plaça Tahrir en plena ebullició. D’aquí a dues setmanes la primavera dels països àrabs arribarà fins aquí. Jo, no en sóc conscient, ells em sembla que tampoc.